La llarga marxa

Quan els conflictes cristal·litzen i el resultat no és clar o s’allarga en el temps, cal consistència en el que es vol i, sobretot per la part feble del conflicte, no ultrapassar límits que poden desfermar una reacció que faci perdre posicions.

En el cas de la Xina i Mao, la Llarga Marxa va ser més llarga en distància que en temps. Va requerir allunyar-se i esperar per trobar un moment millor. El cas català és del tot diferent. A la Xina el conflicte era de vida o mort, només podia acabar en victòria o derrota. Per naturalesa, ideologia i aliats, l’enfrontament era absolut i l’acord era inviable. A Catalunya res de tot això és així. Hi ha solucions, però si no cristal·litzen no és per ideologia, sinó per la posició de les parts, per tradició, pel que han dit i ara no volen dir o no poden políticament corregir.

Tanmateix, en els dos conflictes hi ha una característica paral·lela: el conflicte serà llarg. Allà ho va ser perquè l’acord era inviable. Aquí, perquè és sostenible per les dues parts -més per Espanya que per Catalunya.

El desenllaç del judici i la reacció que desfermi allargarà i farà més difícil la solució, però després tornarem al punt de partida, o gairebé. L’enfrontament i el xoc entre Catalunya i Espanya se suavitzarà perquè ni la societat espanyola ni menys encara la catalana el volen virulent.

El fet que en el sobiranisme no hi hagi unitat demostra que, per sota de la voluntat d’independència, hi ha factors menys determinants, però importants, que fan evident que un front independentista és difícil de constituir. Per tant, la congruència d’interessos, per existir, ha d’estar per sota dels màxims, que són impossibles de mantenir en el temps i de ser compartits de manera àmplia i estable... La ciutadania coincideix àmpliament en el referèndum; en la independència, menys. El màxim i el que està per sota...

Els pobles que en els darrers anys han aconseguit la independència sense conflicte armat ho han fet seguint l’estela de canvis en escenaris polítics importants -la descomposició de l’URSS o de Iugoslàvia, el final de la Guerra Freda-, sense els quals és difícil alterar situacions que en molts casos perduren durant segles. L’alternativa estaria en la independència per l’acord de les parts -Noruega, Islàndia, Txèquia-. A Espanya no es dona ni una cosa ni l’altra, i els independentistes catalans ja ho saben. D’aquí l’efervescència actual i l’ajustament de posicions que s’albira. Més enllà de la passió política o personal, ¿qui pot defensar avui que l’enfrontament ha de tenir elements de duresa i confrontació?

Sense renunciar a l’objectiu final -per a molts il·lusionant-, però renunciant-hi a curt termini, es pot treballar per una solució que millori el present i que, per cert, altres han practicat amb èxit. Els 40 anys d’autonomisme basc han estat més útils i han tingut resultats pràctics millors que els catalans, malgrat que allà hi va haver un enfrontament que va fer 1.000 morts, i aquí no. Si l’Estat, el PSOE i el PP fessin una proposta blindant les competències catalanes en llengua, cultura, sanitat, seguretat... sense augmentar les que ara tenim però mantenint-les, tindríem una seguretat que ens falta en relació a unes competències de pes que a Catalunya sempre estan en perill.

La segona proposta hauria de ser una Agència Tributària compartida que vehiculés tots els impostos pagats a Catalunya amb independència de si són estatals o autonòmics, sense canviar l’estructura del finançament. El finançament és una capsa de Pandora que, si s’obre ara, farà sortir el pitjor de cada casa... Si s’aconseguís l’Agència Tributària compartida, es clarificaria la situació de dèficit de Catalunya amb l’Estat sense necessitat que tothom fes els seus propis càlculs, sempre interessats i, per contradictoris, sempre qüestionables... I tindríem la caixa aquí. No és poc.

Necessitem consolidar el que tenim i no perdre més competències, que perillaran si la tendència centralitzadora no s’atura, i també necessitem punts de partida sòlids per construir el nostre futur. La proposta és quedar-nos aquí, ara i de moment. Pactem un acord amb l’Estat per aconseguir el que volem, amb l’ambició intacta. Reclamar a Europa perquè no és solidària ni lleial amb nosaltres, antagonitzar-nos i enfadar-nos, per molt comprensible que sigui, no ens farà avançar gaire. Si volem aquest blindatge, i certament és imprescindible, l’hem d’aprovar per referèndum sense impugnació.

L’alternativa és el conflicte. Desafiem a qui el planteja: que ens expliqui com aconseguirà millors resultats a través de l’enfrontament. Si no se sap explicar potser és que no té explicació, i si no en té més val no trencar-s’hi les banyes. Tinguem en compte que fer una cosa i la contrària al mateix temps és inviable. També ho sabem per experiència des de fa dos anys...

Hem de triar entre aquestes dues alternatives. Els que sempre volen avançar ràpidament, ¿compten amb el suport majoritari dels catalans? La vida és equilibri i no extrem, però res és per sempre, el que avui és d’una manera serà diferent demà. L’esperança i l’oportunitat es mantenen, per la relativitat que el canvi suposa.

No es tracta de tenir raó, es tracta de compartir-la per evitar caure en el testimonialisme sense efectes, però amb conseqüències que porten dolor i patiment. ¿Cal demostrar-ho, això, a aquestes altures?