01/05/2016

La necessitat de créixer

3 min

El creixement econòmic dels estats es deu a l’increment de la població que treballa i a l’increment de la productivitat. Des dels 60, ambdós factors contribuïen al creixement en proporcions similars, però a partir del final dels 90 la població treballadora de 15 a 65 anys ha reduït el seu creixement. Diu Ruchir Sharma, de Morgan Stanley, que és difícil mesurar exactament l’increment de productivitat que s’ha donat per l’avenç tecnològic, però el cert és que del 1950 al 2010 l’ocupació industrial s’ha reduït a un terç i la producció industrial ha augmentat 5 vegades.

La força laboral mundial ha crescut anualment del 1960 al 2005 a l’1,8% però ara ho fa a l’1,1%. En els països desenvolupats menys; als EUA, al 0,5%. Una reducció en el creixement de la població treballadora mundial de l’1% significa una reducció del creixement del PIB d’un 1%. Això explica una part de la reducció experimentada en el creixement des del 2005.

Perquè la població creixi és necessari que l’índex de fertilitat, fills per dona, sigui superior a 2,1. Al món, entre el 1960 i el 2005 s’ha passat de 4,9 a 2,5; a la Xina s’ha passat de 3,6 a 1,5. Amb aquest feble creixement de la població és improbable que el creixement de la Xina es pugui mantenir al 6%, i això tindrà efectes en l’economia mundial. La política d’un fill per dona ha estat abandonada i augmenta el nombre de països -Japó, França, etc.- on es fan polítiques actives per incrementar la natalitat. És inevitable que el creixement mundial es vegi afectat per la reducció de la població que treballa.

En els últims 30 anys la població que treballa ha crescut als EUA el doble que a França i el Regne Unit, cinc vegades més que a Alemanya i deu vegades més que al Japó. Aquesta ha estat una raó decisiva perquè l’economia dels EUA creixi més que la de la resta dels països desenvolupats.

A Itàlia i Alemanya la població treballadora s’ha reduït anualment un 0,4% en els últims deu anys. Les polítiques per l’allargament de la vida laboral dels 65 als 67 anys a Alemanya i després a altres països, inclosa Espanya, no ho han pogut compensar. El manteniment del creixement econòmic requereix un increment de la població treballadora i, per tant, una reducció de la seva edat mitjana. És aquesta constatació, l’envelliment de la població i la reducció de la població que treballa, la que ha portat Alemanya a acceptar el 2015 un milió de treballadors nous vinguts de països en desenvolupament. De fet, per mantenir la població treballadora a Alemanya, serien necessaris 1,5 milions d’immigrants cada any en els propers 15 anys, cosa que per raons socials és inviable sense conflicte.

La població femenina que treballa representa el 55% del total i representava el 57% el 1990. Hi ha estats com el Japó, Itàlia i Corea del Sud en què la participació de la dona en el treball és molt baixa. L’increment d’aquesta participació produiria un increment del PIB d’aquest països. Són polítiques que, especialment al Japó, s’han impulsat en els últims anys de manera activa.

Hi ha una relació directa entre creixement econòmic i creixement de la població, però perquè això passi s’han de donar certes circumstàncies de llibertat de mercat i d’inversió. Els països àrabs són un bon exemple d’un cas en què això no passa. Entre el 1985 i el 2005 han experimentat un increment de la població en edat de treballar de més del 3% anual, però no s’ha produït un increment del PIB; de fet, les taxes d’atur en aquests països han superat el 30% en els últims anys. Les raons són la rigidesa del seu mercat i la dominació i control de les seves economies per aristocràcies socials autoritàries i estables que eviten la inversió i la creació de valor afegit.

Avui es conformen dues línies de pensament oposades. La conservadora considera que el creixement de l’economia no necessita l’increment de població, perquè la força laboral actual, unida a un augment de la productivitat com a conseqüència de l’ús massiu de noves tecnologies, permetrà assolir-la. La progressista considera que el creixement de la població i la reducció de l’edat mitjana de la població treballadora són necessaris perquè el PIB millori. La projecció de tots dos models a cinquanta anys vista demostra les limitacions del model conservador.

La història també és un exemple real que els models d’èxit han estat sempre associats a la immigració i a la integració -pensem en els Estats Units-, i que quan la integració no s’ha produït, els beneficis econòmics, indiscutibles, s’han vist contrarestats pels conflictes socials -pensem en França.

L’aïllament, l’autarquia, no és mai positiu. Calia constatar-ho una vegada més?

stats