L’economista anglès de la postguerra T.H. Marshall, que va impulsar l’estat del benestar al Regne Unit, és un dels primers a explicar l’origen, l’estructura i la lògica dels drets personals, que amb el temps es complementen amb els drets polítics i socials de l’individu.

El príncep decideix de manera arbitrària sense estar subjecte a la llei, amb un poder, que li és atorgat per dret diví, cosa que fa que les seves decisions no tinguin ni contrast ni contrapart. Això crea en els súbdits -els homes són primer súbdits abans de ser ciutadans- una por profunda sobre el seu futur, que no és menys severa que la creada per la naturalesa i per l’atzar. La manera de protegir-se d’aquesta circumstància és aconseguir el “favor del príncep”, que, no obstant, és per naturalesa incert, tant aconseguir-lo com mantenir-lo, perquè en definitiva depèn del caprici del sobirà, que, com que no està sotmès a cap norma, no és predictible.

Des del s. XVIII i fins ben entrat el XX la democràcia esdevenia elitista, era un sistema per a una part de la societat, la més rica, més cultivada i més “respectable”

Són només les lleis escrites les que limiten el poder del príncep i aporten seguretat al súbdit, que en estar protegit per aquestes lleis esdevé un ciutadà amb drets inalienables, deixa de ser un subjecte sotmès en tot a la voluntat del príncep. Es planteja llavors com, qui i de quina manera es fan les lleis que protegeixen els ciutadans. El debat evoluciona cap a definir que només són els que tenen béns materials els que s’han de protegir i no aquells que, com que no tenen res, no “han de preservar” res. Són, per tant, els “rics” els que necessiten drets polítics, és a dir, capacitat d’influir en la definició de les lleis. L’afirmació va més lluny quan, un cop determinat i acceptat políticament que són els ciutadans els que a través dels mecanismes de la democràcia fan les lleis, s’entra en la discussió, cruel però real, que els pobres que no tenen res no tenen tampoc propietats a defensar i per tant són “irresponsables”. És sota aquest principi que des del segle XVIII fins ben entrat el XX la democràcia impedia votar a les classes més desprotegides, a tots aquells que no tenien patrimoni. Per què havien de votar lleis que els protegissin si no tenien res a protegir? Els drets “d’origen diví” inalienables per a l’home en els quals es basa la declaració d’independència americana no incloïen els drets de les dones ni l’abolició de l’esclavitud; no eren ciutadans.

Sota aquests principis, la democràcia esdevenia elitista, era un sistema per a una part de la societat, la més rica, més cultivada i més “respectable”. La resta de la població, la gran majoria, n’estava exclosa. Va ser l’aportació dels lliberals del XVIII, el Parlament per sobre del rei, la llibertat religiosa i d’expressió i la propietat privada per defensar-se de l’estat.

Tot ciutadà necessita un mínim de recursos que li permetin ser un ciutadà mínimament lliure per exercir els seus drets

Arribat el segle XX, l’elit democràtica esdevé insostenible, el proletariat es revolta i exigeix els seus drets: els desprotegits plantegen en lògica absoluta que la democràcia ha de servir també perquè els que no tenen drets els puguin arribar a tenir: l’accés a la riquesa i la cultura ha de ser un dret de tots.

L’estat del benestar és conseqüència d’aquest plantejament, tot ciutadà necessita un mínim de recursos -salut, ensenyament, protecció per a la vellesa, etc.- que li permetin ser un ciutadà mínimament lliure per exercir els seus drets. Aquests són els drets socials que complementen els personals i polítics, però el que és indubtable és que no es poden exercir els uns sense els altres. Va ser Lord Beveridge el que va impulsar i defensar els drets socials per al total de la població. Una fita històrica en la història de la humanitat.

Cal recordar l’essència i sobretot la justificació d’aquests tres drets de la ciutadania, personals, polítics i socials, i la seva profunda interconnexió

Com diu Zygmunt Bauman: “Sense drets polítics la gent no pot estar segura dels seus drets personals; però sense drets socials, els drets polítics són un somni inassolible, una ficció inútil o una broma cruel per a la majoria d’aquells a qui han estat concedits per llei. Si no es garanteixen els drets socials, els pobres i els desheretats no podran exercir els drets polítics que posseeixen formalment”.

És aquesta la raó última de la democràcia i no la formalitat amb què es pot exercir, perquè sense igualtat en drets i capacitat d’exercir-los no hi ha democràcia, sinó només una ficció i formalització d’una injustícia tan blindada com buida.

En una època en què la dreta es perd en formalitats i defensa la immutabilitat de les lleis per impedir el progrés i la major justícia per a tots, cal recordar l’essència i sobretot la justificació d’aquests tres drets de la ciutadania, personals, polítics i socials, i la seva profunda interconnexió.