13/11/2017

La pausa

4 min

La pausa és definida al diccionari com a “interrupció passatgera”. La represa de l’acció pot ser amb una orientació i un contingut idèntics o amb una lleugera diferència. Si no fos així no seria pausa, sinó interrupció o finalització.

La política catalana necessita una pausa. La necessita per recuperar alè, per reflexionar sobre el passat i pensar sobre el futur i, per tant, reconduir el que no s’ha fet bé o millorar el que ha estat lluny de l’òptim.

Els temps futurs necessiten més consens que dissens, més acord que debat i, en conseqüència, objectius més abastables, més pragmàtics que idealitzats, més socràtics que platònics.

Necessitem quatre anys de legislatura estable de bona administració i de negociació, fins on sigui possible, per millorar l’autogovern de Catalunya i el benestar de la ciutadania, tant socialment com econòmicament. No és necessari renunciar a res ni que ningú renegui de res, això és la democràcia, que, tot i imperfecta, és el règim que ens hem donat, però sí que és necessari construir i no destruir, perquè la vida continua i no podem fer-nos mal més enllà de l’inevitable per aconseguir els objectius que globalment i de manera majoritària acordem.

Els independentistes han d’introduir en els seus desitjos el component del temps, és a dir, la paciència, i els que no ho són han d’acceptar que una part de la societat té aquest sentiment i és un fet amb el qual han de conviure.

Compartir objectius és diluir els propis per donar cabuda als aliens. La conseqüència del consens és sempre la indefinició dels límits, la relativització de les fronteres, l’eliminació de les exclusions.

S’han de fer desaparèixer els motius de crispació i ruptura i donar a la intransigència de l’adversari raons i motius per corregir-se...

La primera qüestió clau per distendre la societat ara i avui és l’alliberament dels polítics empresonats. Ja sabem que el Tribunal Suprem és menys inquisitiu i rigorós que l’Audiència Nacional. És, doncs, possible que si la causa dels empresonats cautelarment a l’Audiència s’acumula al Tribunal Suprem l’acusació es pugui reconsiderar basant-se en raons objectives. Així, l’acusació de rebel·lió podria esdevenir conspiració per a la rebel·lió i, per tant, la pena associada al delicte es podria reduir significativament, i el que és presó cautelar incondicional es podria convertir en llibertat sota fiança.

Hi ha dues raons objectives per acumular les causes. El delicte de rebel·lió no es pot cometre en solitari per la seva mateixa naturalesa, i seria, doncs, justificat que tots els encausats pel mateix delicte poguessin ser jutjats pel mateix tribunal. La segona raó és que dos tribunals poden arribar a conclusions i condemnes diferents pels mateixos –o gairebé els mateixos– delictes, i si això passés seria un descrèdit flagrant per a la justícia, més enllà de la possibilitat d’apel·lar...

El jutges han de fer complir la llei, però res impedeix practicar la prudència sense violentar-la. Una nova declaració dels encausats podria ajudar perquè podria clarificar, sense urgència i amb la calma que els detalls requereixen, els fets i les actuacions de les persones que ara estan detingudes i empresonades.

Necessitem una legislatura amb un Govern fort que tingui estabilitat per governar i per negociar amb un govern central orientat a una política de recentralització que pot erosionar l’autogovern de Catalunya amb la raó d’evitar la “repetició del que ha passat”, que des de certes òptiques s’ha produït per l’ús excessiu de llibertats orientades a fomentar d’una manera o altra el nacionalisme”... No cal explicar el que ja se sap prou. El model català hauria de ser el basc, que cap a dintre de la Constitució.

Només hi ha dues possibles coalicions si els resultats electorals són els que preveuen les enquestes, que varien poc respecte dels que van donar lloc al Parlament actual. Una estaria formada per ERC, el PDECat i els comuns, i l’altra per ERC, el PSC i els comuns. Totes dues tenen dificultats d’encaix, la primera entre el PDECat i els comuns, per les polítiques socials i les prioritats econòmiques, i la segona per la discrepància sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Aquestes dues coalicions podrien tenir més de 70 escons, que donarien una majoria absoluta justa perquè podria aportar estabilitat per governar.

Per a certes qüestions, i sobretot per negociar amb el govern central en l’àmbit estatutari i competencial, aquest Govern podria comptar amb el suport de la CUP i del PSC o del PDECat segons la coalició que es configurés, i això podria permetre tenir el suport de fins a 90 escons, és a dir, més del 70% del Parlament.

És obvi que arribar a aquest consens no seria fàcil per a les forces polítiques. I encara menys a l’hora de trobar un president que pogués ser acceptat per tots els partits polítics de la coalició, tan diferents en ideologia i objectius, però el cert és que les circumstàncies extremes i excepcionals del país ho requereixen.

S’ha d’esperar que els uns i els altres tinguin la generositat que la ciutadania mereix, perquè és el poble de Catalunya el que protagonitza la transformació social profunda que estem vivint, però sense la “classe política” no és possible conduir-la i encara menys concloure-la, com ara és evident.

stats