La península inacabada

És evident que la voluntat de separació de Catalunya d’Espanya, problema secular mai resolt, és una singularitat en una Europa on hi ha hagut contínues annexions i separacions de territoris causades per guerres i conflictes que han modificat el mapa europeu de manera permanent. La singularitat ve d’una voluntat permanent i ferma de Catalunya d’autogovernar-se, de mantenir diferenciada la seva cultura com a poble i de la dificultat d’Espanya per entendre-ho, acceptar-ho i integrar-ho. Aquesta voluntat, amb alts i baixos, s’ha mantingut sempre. El resultat són els Estatuts d’Autonomia de Catalunya del 1932, el 1979 i el 2006. Sempre s’ha mantingut una sensació de greuge des de la part catalana que considera que sempre ha perdut .

“La Península -com diu Gaziel- ha estat púnica, romana, gòtica, àrab, catòlica, absolutista liberal i constitucional. Tot ha vingut de fora: el catolicisme de Roma, l’imperialisme d’Alemanya, l’absolutisme de França, el liberalisme de la Revolució Francesa, el constitucionalisme d’Anglaterra i el feixisme d’Itàlia... Però el que no ha estat mai Ibèria és ella mateixa”.

Quan, acabada la reconquesta del territori peninsular, s’ha de construir un nou estat que li doni sentit i l’estructuri, Castella, la seva columna vertebral per població i força militar i econòmica, és qui l’ha de configurar i qui li ha de donar forma, i en lloc de fer-ho es llança a construir un imperi que la supera i la distreu.

No hi ha dos poders militars, econòmics i polítics més diversos i amb interessos i prioritats més antagònics que els d’Isabel i Ferran i el seu net i successor Carles I. Els primers regnen centrats a unir i integrar els pobles ibèrics guanyant la guerra a l’invasor musulmà, que ho fa possible i dona l’èpica necessària a tot nacionalisme. El segon, en canvi, governa amb l’objectiu prioritari de fer un gran imperi sobre l’estructura de la religió, la cristiana, única a Europa: és a dir, reconstruir l’imperi de Carlemany. L’imperi espanyol s’estén a Holanda, Bèlgica, la Borgonya, Hannover, el Palatinat, Milà, l’Emília-Romanya, el Rosselló, Sardenya, Nàpols i Sicília. La península Ibèrica, Espanya i Portugal, no és ni el territori més poblat ni el més ric.

La manca de solidesa secular de l’estat espanyol es deu al fet que l’estructura que li havia de donar força no va arribar a completar-se perquè fer l’imperi va passar per davant de fer l’estat. Quan l’imperi va estar en perill per l’aparició del protestantisme, que trencava la seva estructura unitària -la religió-, o quan es va haver de conquistar Amèrica, l’objectiu peninsular va passar a segon terme. Castella s’hi esforça, s’empobreix i acaba vivint de les rendes de les colònies. Això és una singularitat respecte a Anglaterra i França i, segles més tard, també respecte a Alemanya i Itàlia. Aquesta mancança ha fet forta Catalunya perquè l’Estat ha estat més feble malgrat tenir un imperi. Les guerres del 1640 i el 1714 ho demostren, però és evident que tots hi van perdre. El resultat ha estat que avui és possiblement tard per arreglar-ho tal com hauria estat possible arreglar-ho fa cinc segles. Castella ja no podrà fer la unió ibèrica perquè Espanya s’estructuri en uns valors i una cultura única -la de Castella-, com va passar a França o al Regne Unit respecte a la de París i l’Illa de França o la de Londres i Anglaterra.

Seria el moment que els pobles ibèrics ho fessin, de manera pactada i compartida, perquè la democràcia i la voluntat del poble és una variable del problema inevitable i inexcusable, quan abans no ho era; sabent, això sí, que Portugal no en formarà part perquè és i serà per sempre un estat independent.

Els conflictes nacionals dels segles XX i XXI s’han resolt més pel pacte -la independència de Noruega respecte a Suècia, o d’Islàndia respecte a Dinamarca, o les permanències d’Escòcia i el Quebec al Regne Unit i al Canadà- que no pas per la guerra o la violència. És cert fins i tot quan la descomposició de l’últim gran imperi, l’URSS, dona lloc a la reaparició o naixement de noves nacions.

Veient-ho així, el conflicte entre Catalunya i Espanya agafa una perspectiva que porta a l’acord. No té sentit que no es faci, però s’ha de basar a col·laborar des del respecte de cada una de les dues cultures, sense imposar l’una a l’altra i amb consideració compartida de la legislació actual, és a dir, sense violentar però sí flexibilitzant la Constitució. La solució no pot ser la victòria dels uns i la derrota dels altres, ha de ser el pacte. No es pot forçar un trencament que perjudicarà tota la ciutadania, tant l’espanyola com la catalana. Si hi ha d’haver una separació perquè la convivència no és possible, ha de ser pactada. No podem procedir sense acord, i si haguéssim de seguir vivint junts, més encara. Perquè ¿com es fa això sense entesa, sense comprensió i acceptació mútua?

Les conseqüències del Brexit són visibles i catastròfiques per al Regne Unit si la separació es fa sense pacte. Una separació amb trencament perjudica tothom, però especialment el petit: en el cas del Brexit, el Regne Unit més que la UE; en el cas de Catalunya i Espanya, Catalunya més que Espanya. Arribar a aquest convenciment és important en qualsevol escenari, però que ningú en dubti, caminem en aquesta direcció per moltes raons. La més important: perquè és la millor direcció o, si es vol, la menys dolenta, la qual cosa en política resulta equivalent.