El perill alemany?

Europa està en equilibri i en pau des de fa 70 anys per quatre factors. Pel compromís dels EUA amb la seguretat i la defensa d’Europa; per la llibertat de comerç i el mercat únic; per la democràcia, que ha estat la base de la política; pel nacionalisme, que ha desaparegut i ha quedat encapsulat en la idea d’Europa.

Aquests factors han eliminat el problema de l’Alemanya hegemònica, massa gran, poblada i rica per a Europa, que ha fet impossible l’equilibri europeu des del 1870, any de la victòria de Prússia sobre França i de la fundació del II Reich, i ha portat a dues guerres devastadores. La pau del 1945 va ser l’origen d’aquesta nova època de pau i progrés. L’efecte dels quatre factors mencionats ha eliminat les raons i la causa del conflicte alemany... tal com l’hem conegut.

Europa no ha necessitat rearmar-se, la protecció dels EUA ha estat suficient per estar segurs els anys de la Guerra Freda i més enllà, com es va demostrar quan es va descompondre Iugoslàvia i en la cruenta guerra civil que va seguir. Com va dir el secretari d’Estat dels EUA Jame Byrnes el 1946, “quedar alliberats del militarisme donarà a Alemanya i a la seva gent la possibilitat d’aplicar la seva gran energia i habilitat a treballar per la pau”.

La llibertat de comerç ha permès a Alemanya treure profit de la seva capacitat industrial, fins i tot en perjudici de determinats sectors als EUA, com l’automòbil i els béns de consum. Alemanya no ha tingut problemes per créixer i exportar arreu. Del 1950 al 1970, el creixement industrial de l’Europa Occidental va ser del 7,1% anual, i en PIB per habitant, del 4,4 %, superior al nivell de creixement dels EUA.

La democràcia era el règim polític que sustentava aquest creixement econòmic i de benestar. A la República de Weimar dels anys 30, una democràcia plena, els alemanys tenien raons per dubtar de la bondat i l’eficàcia del règim polític perquè, amb les dificultats econòmiques i sobretot amb la gran crisi financera del 1929, els conflictes socials i polítics se succeïen, i donaven lloc al dubte d’una ciutadania per a la qual la democràcia era una novetat poc coneguda.

L’existència de la UE i de l’OTAN va suprimir les passions nacionalistes, tant a Alemanya com a la resta d’Europa. La contribució ferma i estable d’Alemanya a eliminar aquesta passió nacionalista va fer desaparèixer les angúnies i les pors de molts europeus per a qui el nacionalisme alemany havia estat una font de problemes contínua durant la primera meitat del segle XX.

La situació ha estat estable fins al 2008. La crisi de Grècia, Itàlia i Irlanda i la feblesa de la Unió, amb un pressupost de l’1% del PIB dels estats membres, va donar un pes a Alemanya que va fer que la seva política antideute i antidèficit, marcada encara pel record de la superinflació de final dels anys 20 i dels 30, sotmetés aquests estats i en especial Grècia a unes tensions socials i polítiques importants. Així es va generar per primera vegada en 60 anys una opinió pública europea antialemanya i, com a conseqüència, una sensació al país germànic de ser “agredits” i “encerclats”, com la que en els anys 10 i 30 havia estat en l’origen de les dues guerres mundials.

Cinc anys després, i arribada l’administració Trump, res és com era. El nacionalisme creix a Europa com als anys 30 -Itàlia, Txèquia...-; la democràcia és qüestionada en estats com Polònia, Hongria, Eslovàquia; el comerç lliure és posat en dubte pels EUA, que diuen que volen limitar les importacions de la UE; i la garantia de seguretat dels EUA i de l’OTAN està en qüestió.

El populisme ha arribat a Itàlia i el govern actual s’alinea amb els estats dominats per la dreta extrema, Hongria i Polònia. El Regne Unit està en una posició especialment feble, amb un govern desprestigiat i una ciutadania dividida pel Brexit. A França, el desequilibri en el repartiment de la riquesa entre París i la resta del país està qüestionant la política proeuropea del president Macron. A Rússia, el nacionalisme i el feixisme s’estan obrint camí, de manera que en el futur no serà un element d’estabilitat per a Europa.

Ara, malgrat el creixement dels partits d’extrema dreta, el país més estable d’Europa és Alemanya. Si efectivament aquests anys d’estabilitat i democràcia han consolidat el país, podríem estar davant la paradoxa que els que van ser l’origen de dues guerres civils europees es constituirien ara en factor d’estabilitat enmig de la fragmentació i l’enfrontament. L’alternativa és l’abisme.

En deu anys, del 1925 al 1935, es va passar del pacte de Locarno entre Alemanya i França a l’inici de l’agressió del Reich a Àustria, Txèquia i Polònia. En les circumstàncies actuals, l’erràtica política de l’administració Trump pot tenir conseqüències gravíssimes i la majoria dels factors internacionals juguen en contra de l’estabilitat, tal com ha assenyalat Robert Kagan recentment. “Mantinguem l’URSS a fora, els EUA a dintre i els alemanys a sota”, va dir el 1946 lord Ismay, el primer secretari general de l’OTAN.