La política àmplia i confusa
“Contamos con el apoyo de las clases acomodadas, con los amantes del orden, los ardientes partidarios de las libertades individuales, con el apoyo de los ministros del altar interesados antes que nadie en cegar en sus orígenes las fuentes del vicio, con el pueblo todo y con la aprobación de Europa… Españoles acudid todos a las armas, único medio de economizar la efusión de sangre, no con el impulso del encono, no con la furia de la ira, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!”
Aquesta confusa, contradictòria i incoherent declaració va ser la proclamació dels generals Serrano i Prim i l’almirall Topete, el 18 de setembre de 1868, que va donar lloc a l’inici de la Revolució Gloriosa, a la fugida de la reina Isabel II a París, a la victòria dels revoltats a la batalla d’Alcolea, a la monarquia constitucional d’Amadeu de Savoia, a la República i, mitjançant un nou cop d’estat, a la restauració borbònica de 1874 en la persona d’Alfons XII.
Pedro Caimó era un ganxó que va retornar de Puerto Rico el 1853. Havia conegut l’efervescència republicana i federal dels estats americans del nord, basada en els principis de la declaració d’independència que va donar lloc a la guerra de secessió impulsada pel president Lincoln. Caimó era proper als progressistes de Prim, l’esquerra antagonista dels moderats de Narváez, la dreta, i diferent políticament dels liberals d’O’Donnell, el centre. El 1854 es crea la Milícia Nacional després del pronunciament d’O’Donnell a Vicálvaro. Era un sometent en defensa de la ciutadania creada per la Diputació Provincial i els municipis. Els oficials eren elegits per votació popular. Caimó n’és nomenat capità.
El pacte de 1866 fet a Ostende entre progressistes i demòcrates, als quals s’uneixen els liberals, és el primer pas per a la Revolució Gloriosa, i dona lloc a la formació de les Juntes Revolucionàries en moltes ciutats espanyoles. Caimó és encarregat de formar la del Baix Empordà. Li interfereixen una carta en què convida els ciutadans de Figueres a unir-s’hi i és empresonat. És qualificat pel governador civil de “persona intachable, pero de ideas peligrosas y de gran prestigio en el país”. A les Corts Constituents de 1869 és elegit diputat amb el nombre més gran de vots de la província. El seu pas per les Corts és curt i discret. Sempre vota lleis i propostes progressistes: llibertat de comerç, abolició de quintes, separació d’Església i estat, matrimoni civil...
El fracàs de la revolució es fa palès el 1869. El 3 d’octubre es fa una proclama a Figueres: “Tocad a rebato, republicanos del Ampurdán... marchemos a tomar posesión de la capital de la provincia instalando en ella la Junta Suprema Revolucionaria de la misma”.
Caimó, president de la Junta de Sant Feliu, aplega uns 1.000 homes i es dirigeix a la Bisbal, on es parapeten per fer front a dos batallons de l’exèrcit comandats pel brigadier Crespo. Caimó creu que té superioritat militar. El capità d’un dels batallons demana conferenciar amb ell. Accepta. Es presenta al brigadier, que li pregunta què vol. “Que rindan ustedes las armas”, li respon Caimó. El brigadier s’enfurisma: “Pícaro bribón, cállese usted inmediatamente o le mando fusilar”. Caimó és desarmat, corre a la carretera i crida als seus: “Foc, que ens han enganyat”. És empresonat, jutjat i condemnat a mort. El general Prim l’indulta i el confina a les Filipines. No hi ha vaixell per portar-l’hi i es queda a la presó. El canvi de situació política el deixa de nou en llibertat.
El 1873, sota la República i sent alcalde, se li encarrega preparar la ciutat per defensar-la dels carlins. La Tercera Guerra Carlina havia esclatat el 1872. Recluta una milícia de 400 homes i ocupa l’església parroquial per utilitzar-la com a caserna... Més tard l’acusen de sacríleg. Retornat el règim monàrquic després del pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, Caimó és novament empresonat. Li commuten la pena de presó per la d’exili. Mor el 1878 als 59 anys.
Aquella revolució gloriosa va ser tan àmplia com confusa, i es podria dir que no va ser. Tot va tornar a l’origen. La restauració monàrquica va consagrar l’ statu quo, el nou rei va ser el fill de la reina destronada, el poder econòmic va quedar intacte... L’esforç de Pere Caimó va ser tan admirable com inútil. La voluntat de fer una revolució que aplegui tothom, com es recull en la declaració de 1868, era una antinòmia. O uns guanyen i els altres perden o no és revolució. No va ser aquesta ni una revolució burgesa com la francesa o l’americana, ni proletària com la russa, ni nacional com la irlandesa, perquè no volia derrocar ni l’aristocràcia, ni la burgesia, ni alliberar-se de l’estat. Aquesta dificultat per ser revolucionari és inherent a tot moviment transversal, com succeeix ara a Catalunya. Per això l’independentisme català no és revolucionari.
La meva àvia es deia Prats Caimó, era neta de Pedro Caimó. Ell ha estat sempre un referent a la nostra família malgrat la distància que esborrona la memòria.
