La primacia sense objectiu

“Les omissions i els oblits de l’administració Trump, l’evident falta de propòsit i objectius en la política exterior de la seva administració, erosionen i limiten la percepció global del lideratge d’Amèrica; pitjor encara, dificulten la possibilitat d’aliar el món per a la nostra causa i els nostres objectius perquè, alegrement i sense cura, menyspreem les aspiracions i els objectius d’aquells que podrien ser els nostres aliats, però per aquesta precisa raó ja no ho seran i antagonitzem els nostres enemics sense necessitat ni propòsit”. Susan Rice, exconsellera de Seguretat Nacional de l’administració Obama.

L’afirmació pot ser discutida, però des de fa anys els EUA han basat la seva política exterior en l’atractiu del liberalisme i la democràcia. La seva hegemonia es justificava perquè sempre és més fàcil la col·laboració amb reticències que l’antagonisme de la confrontació amb conflicte... Que això hagi tingut l’acceptació universal que es pretenia i hagi suavitzat les arestes inevitables de l’imperialisme que l’ha acompanyat és discutible, però la racionalitat, l’atractiu i la coherència de la idea hi eren. De fet, la crisi del comunisme i el socialisme d’estat del 1990 i l’enfonsament de l’URSS serien una demostració palpable que el liberalisme i la democràcia van guanyar la Guerra Freda, però el comunisme va anar seguit de l’autoritarisme i la plutocràcia... i el conflicte ha continuat perquè els enemics d’un règim i l’altre, de l’antic, el comunisme, i del nou, l’autoritarisme, eren i són els mateixos, la democràcia i el liberalisme.

No es pot negar que l’exemple del liberalisme, malgrat el seu atractiu pel que suposa de llibertat i respecte pels drets de la ciutadania, no ha estat seguit com a doctrina política de manera universal ni directament ni indirectament. Rússia i la Xina no són ni seran democràcies i totes dues han derivat cap a la confrontació més que cap a la col·laboració amb Occident. La democràcia és sempre l’enemic essencial i principal de l’autoritarisme.

Ni l’Iraq ni l’Afganistan seran democràcies estables; Hongria, Polònia i Turquia, aliades de l’OTAN, evolucionen cap a l’autoritarisme; el Regne Unit desafia la UE i rebutja el mercat únic malgrat el cost econòmic que li suposa. L’extrema dreta guanya posicions i adeptes tot i la seva incapacitat per explicar quins beneficis pot aportar a llarg termini. El sectarisme, el racisme, el rebuig a l’immigrant, s’obren camí a Europa i Amèrica del Nord quan és evident que l’envelliment de la població fa inevitable i necessària la immigració per mantenir el creixement i pagar les pensions... Sembla que és obligat reconèixer que el liberalisme no ha atret els que n’estaven lluny ni ha convençut els escèptics.

En aquestes circumstàncies, la política exterior occidental, i sobretot la dels EUA en els dos últims anys, s’han quedat aïllades i allunyades del liberalisme i la democràcia a què han estat associades amb més o menys èxit des del 1945. El president Trump, de manera més irreflexiva que racional, hi ha donat carta de naturalització i ha ratificat el malson cap al qual vira la política mundial en aquest inici de segle.

La política actual de Trump sembla que està basada a no intervenir en qüestions que no siguin de l’interès específic, directe i immediat dels EUA, America first, i a fer-ho sempre amb la contundència d’una posició de partida més basada en l’amenaça de l’acció militar que en la diplomàcia. Els fets ho proven. L’European Reassurance Initiative, amb un pressupost de 10.000 milions de dòlars per al 2018, s’ha hagut d’incrementar perquè el risc de guerra a Europa, als estats bàltics, creix; la marina dels EUA s’ha desplegat al Pacífic amb un increment que no té precedents; el Japó es rearma; el resultat de la confrontació a Corea, malgrat l’anunci de la trobada del 12 de juny amb Kim Jong-un, segueix sent incert; la participació dels EUA en la guerra al Pròxim Orient -al Iemen a través de l’Aràbia Saudita- no s’ha reduït; la denúncia del tractat de desnuclearització amb l’Iran, malgrat l’oposició de la UE, Rússia i la Xina, és un fet, i requerirà més esforç militar i crearà més confrontació arreu per la política de sancions.

La guerra a Síria ha passat de conflicte local a conflicte global, i Líbia és una guerra estable sense solució a la vista. S’ha passat, després d’un període de col·laboració amb Rússia inexplicable per la seva ingenuïtat i intensitat, a una confrontació oberta. S’han denunciat els tractats de comerç internacional del Pacífic i l’Atlàntic, s’ha abandonat l’Acord de París contra el canvi climàtic... Com diu Susan Rice, la política dels EUA va de manera confusa sense direcció, propòsit ni objectius alineant els amics i confrontant els enemics. És, en definitiva, la primacia sense objectiu...

Tot plegat és un conflicte cada vegada més difícil d’embridar, més intens i amb propòsits i finalitats menys clars, però més ampli i extens. En un món progressivament més global, abandonar una política d’aliances és suïcida. Ara més que mai el lideratge ha de ser col·laboratiu, no autista...

La política d’allunyament respecte dels aliats, i per tant la disminució de la col·laboració selectiva d’aquests amb els EUA en conflictes amb tercers, ha demostrat que l’increment de la despesa en defensa de l’administració Trump, aproximadament del 20% respecte de l’administració Obama, no ha millorat la seva situació estratègica. És la inevitable conseqüència causada per la falta d’objectius clars i estables: els fronts de confrontació s’incrementen sense propòsit ni finalitat...

No és aventurat afirmar que els EUA i Occident, els seus aliats, tenen pitjors resultats en política exterior, han perdut lideratge al món. No tenir estratègia i mantenir confusos objectius, volent ser el “primer” sense formular què significa ni per què es vol, té un cost alt que el temps farà progressivament més visible, i que agreujarà un problema que ara ja és important.