El progrés i la religió

“Són el cristianisme, Roma i Grècia els que configuren el que avui és Europa i per extensió el món occidental”. “És malgrat la religió que Europa es desenvolupa. El catolicisme és un fre per a les llibertats i la democràcia”.

Aquestes dues afirmacions contradictòries són mantingudes en la societat del segle XXI. No és un divertiment artificiós perquè interessi a pocs i tingui una influència limitada. La influència és àmplia perquè la dreta ha fet de la religió un emblema del progrés, i l’esquerra al contrari. La religió és determinant als Estats Units i no menor a l’Europa continental, en què una part de la societat se sent propera a la ideologia “demòcrata-cristiana”.

El Concili de Trento, del 1545 al 1565, és un intent inicial de Roma de confluir amb la reforma de Luter. Després, una vegada abandonat aquest objectiu per impossible, serveix per ordenar el dogma de la religió catòlica. Es produeix un debat en què els més conservadors, els dominics, sota les idees de sant Agustí, defensen que l’home després del pecat original està perdut i no és capaç per ell mateix de trobar “la veritat” i, per tant, de “salvar la seva ànima”. Necessita la gràcia que de manera gratuïta Déu li pot atorgar. Els jesuïtes, una ordre religiosa “moderna”, defensen que per la voluntat i l’esforç, i amb l’exemple de Crist, l’home pot trobar la veritat i, en definitiva, “salvar-se”.

La idea que defensen els dominics és desesperançada perquè suposa, primer, acceptar que la Bíblia només pot ser entesa sota el magisteri de l’Església, una diferència clau del catolicisme amb el protestantisme, i després, que la llibertat manca d’utilitat perquè sense la “gràcia divina” l’esforç és inútil.

El monestir de Port-Royal a França es converteix en el centre d’aquesta creença, que és finalment condemnada per herètica pel papa Innocenci X. És probable que la força del protestantisme portés Roma a optar, entre les dues tesis, per la més “progressista” per no trencar en excés el vincle entre l’Església catòlica i les idees socials i polítiques de l’època.

El filòsof francès més important del segle XVII, Blaise Pascal, defensa amb intel·ligència aquesta fosca teoria, que, com declara Descartes, pare del racionalisme, es converteix per aquesta raó en el principal enemic de l’home. La influència de Pascal porta Hobbes a declarar que “l’home és un llop per a l’home”. Qui condueix a la desesperança, i a més s’esforça a demostrar la inutilitat de la voluntat, és certament un enemic de la felicitat de l’home.

Al segle XVII es descobreix que el centre de l’Univers no és la Terra, que no és més que un petit planeta que gira al voltant del Sol; la petitesa de l’home fa impossible que aquest l’entengui. Aquesta dimensió de la naturalesa, infinita per a Pascal, redueix l’home a zero, l’aniquila, perquè el que és finit en presència de l’infinit es converteix en res. “Abismat en la infinita immensitat dels espais que desconec i que m’ignoren, m’espanto i em sorprenc”.

Pascal, gran matemàtic i físic, utilitza aquest coneixement per negar a l’home la possibilitat d’abastir el món, per negar-li la possibilitat de conèixer-lo.

Planteja la dificultat i la limitació de conèixer el tot a través de les parts perquè aquestes poden ser infinites i l’infinit és inexplicable des de la finitud de l’home. El seu coneixement es mou entre dos infinits i, per tant, és necessàriament acotat i limitat. Explica científicament la idea de la inutilitat de l’esforç per aconseguir la “salvació” que defensen els dominics... “Si l’home s’estudiés a si mateix comprendria que és incapaç d’avançar”.

La crueltat de Pascal consisteix a voler demostrar a través de la ciència la incapacitat de l’home de valdre’s per si mateix, de consolidar científicament la teoria religiosa de la necessitat ineludible de la gràcia que és atorgada per Déu sense raó ni causa.

No hi ha teoria més limitadora que negar a l’home, però també als pobles, la possibilitat de fer, i és sobre aquesta teoria que plana el pensament i la ciència en aquests segles en què per reacció neix un nou ordre polític, el de la supremacia dels estats per sobre de la religió. Richelieu, victoriós a la Guerra dels Trenta Anys, demostra amb fets la utilitat de separar la religió i l’estat...

Sigui el que sigui, reconeixent la solidesa de la doctrina socràtica recollida pel cristianisme de la utilitat de tornar bé per mal, hi ha poc dubte que en el desenvolupament social i polític a partir del Renaixement la religió es posa del cantó de deixar les coses com estan, és a dir, de “conservar”, tot demostrant que la voluntat és inútil perquè només la immensitat de Déu pot resoldre el “conflicte”.

Sense negar el valor cabdal de la religió en la base i l’essència de la cultura occidental, el seu pes per dificultar l’avenç, al llarg dels segles, és superior que per facilitar-lo.