La inèrcia

Quan la realitat es fa patent, quan els fets s’entossudeixen, quan l’evidència és palpable, hi ha sovint, massa sovint, una resistència al canvi que no té sentit ni raó que la justifiqui, perquè perjudica a tothom, però que es manté per inèrcia.

En dinàmica, per posar una massa en moviment cal fer una força sobre ella. L’acceleració, que és el canvi de velocitat per unitat de temps, és proporcional a la ràtio de la força dividida per la massa sobre la qual l’actua. La velocitat del canvi és proporcional a la força feta. El mateix passa quan una massa es mou a una velocitat constant: aquesta velocitat es mantindrà, és a dir, la massa no s’aturarà si no s’exerceix una força contrària a la velocitat que porta. Aquest fenomen és la inèrcia, la resistència a la reducció de velocitat de la massa que es mou, és a dir, la resistència al canvi...

Catalunya té un Estat en contra. La proposada tercera via és ara inviable perquè ningú en fa cas, perquè després d’anys no hi ha hagut una proposta ni la voluntat de plantejar-la. No hi ha cap força que miri d’obligar el govern central a proposar-la, perquè està basada en la seva lliure voluntat i aquesta és manifestament contrària al pacte i la transacció. No es pot seguir per aquest camí per inèrcia.

És evident que la posició de la CUP és infantil i ingènua fins a l’extrem de perjudicar els seus propis objectius. Amb quins mitjans es pagarà el tan valorat i anunciat pla de xoc social? La seva política afebleix Catalunya o l’enforteix? Pactar amb un grup així és arriscat. La política gestual i declarativa de l’independentisme sense base que la suporti malmet, per extremista, la voluntat del poble que la vota majoritàriament. Sumar per l’extrem és restar força a aquesta voluntat. No es pot seguir per aquest camí per inèrcia.

La lluita contra el terrorisme islàmic no es pot fer atacant els països que en teoria li donen suport. Ho sabem per experiència a l’Iraq, l’Afganistan i Líbia. L’odi genera odi i l’enemic s’envalenteix quan els mètodes i procediments utilitzats per combatre’l no són gaire diferents dels que ell utilitza. No es pot seguir així per inèrcia.

Espantar la població amb el terrorisme, criminalitzar de manera implícita la població islàmica a Europa, segregar-la de fet i bastir guetos amb l’excusa de la seguretat, activar mesures desproporcionades de demostració de força per aturar el terrorisme, és una manera de fer-li el joc, de donar-li rellevància i no afeblir-lo, de partir la societat i donar combustible als extremistes. És la política del president Hollande el que ha fet que guanyi el Front Nacional. Quan s’imita sempre es perd respecte al que és autèntic. No es pot seguir així per inèrcia.

No es pot ofegar l’economia restringint la despesa pública perquè això no redueix el deute públic, crea patiment per als més desprotegits i no genera riquesa tret d’uns pocs. No es pot seguir així per inèrcia.

El sistema electoral determina que els diputats són presoners dels seus partits i no responsables davant dels electors. La reforma passa per anar a un sistema de circumscripció unipersonal i vot majoritari però això té l’inconvenient directe que el canvi de sistema reduiria la força dels partits, que són els que haurien de dur-la a terme. No es pot seguir així per inèrcia.

A la nostra societat hi ha un nivell de pobresa extrema que és insuportable, més del 10% de la població, que ha crescut al 15% en els últims cinc anys, un atur superior al 20% que arriba al 50% per als joves. El 18% de la població que treballa viu en pobresa aguda. Això requereix polítiques socials finançades amb impostos. Tenim un sistema econòmic i social manifestament injust. No fem res per reformar-lo i el problema amb el temps s’enquista. No es pot seguir així per inèrcia.

La justícia és en excés garantista però lenta fins a convertir-la per la via dels fets en injusta, però reformar-la és complex i si es parteix del fet que la justícia té com a objectiu ajudar el feble, evitar l’abús, no seran els poderosos els que n’impulsaran la reforma. No es pot seguir així per inèrcia.

Algú va dir que la realitat del nostre món és complexa i que qualsevol problema complex requereix solucions complexes. Això és cert? No deu ser més aviat el contrari? És a dir, que els problemes complexos necessiten solucions simples i que l’apel·lació a la complexitat és una excusa per no actuar. Es fa força per produir el canvi o més aviat es persisteix fent el que sempre s’ha fet sabent cínicament que no és solució de res. No es pot seguir així per inèrcia.