La realitat dels fets

“La principal preocupació de la ciutadania és la corrupció”. És una afirmació falsa. La corrupció afecta tots els partits però qui més en té, el PP, guanya suport electoral per sobre de qui menys en té, el PSOE, o de qui, per ser un nou partit i no haver exercit el poder, no en té, com Podem i Ciutadans.

Hem de concloure que es tracta d’una preocupació relativa que s’utilitza com a munició política i que la ciutadania accepta com a inevitable i fins i tot com a inherent al règim democràtic. És una conclusió errònia -hi ha democràcies molt menys corruptes i més eficaces-, terrible -perquè afecta la moral i ètica de la societat- i seriosa -perquè suposa una crítica a la política tal com es fa i com s’exerceix en la gestió de la cosa pública que posa en perill el règim polític en què vivim.

La conclusió és que quan es pretén expulsar de l’escenari polític a qui és corrupte, la ciutadania no hi dóna suport amb els seus vots. La ideologia i els interessos estan per sobre de l’ètica.

L’envelliment dels règims polítics porta a aquestes circumstàncies i, quan se superen certs límits, a la desaparició del règim...: Imperi Romà, mandarinat i sistema imperial a la Xina, monarquia a Espanya el 1931.

Possiblement encara no som aquí, però si es vol fer política s’han de tenir en compte aquestes circumstàncies, que a curt i mitjà termini són les que són i no canviaran.

És dubtós que només per raons d’ètica i comportament polític el PSOE pugui no abstenir-se i negar-se a deixar governar el PP en les presents circumstàncies. La previsió és que si es va a unes noves eleccions el primer perdi vots i el segon en guanyi.

Arribats aquí, val més acceptar la realitat com és, encara que sigui diferent de com voldríem que fos. El PSOE té dues alternatives: o crea un govern d’esquerres, cosa que el seu propi partit ni vol ni hi dóna suport, o posa condicions clarament identificables com a pròpies al PP per abstenir-se en la votació d’investidura. Les condicions clau haurien de ser dues i per aquest ordre: resoldre el problema de Catalunya i aprofundir més en les reformes socials. En un article anterior vam parlar de com fer-ho: aplicant un nou repartiment de la despesa pública entre el govern central i les comunitats autònomes, amb un increment per a les comunitats sense que variï la proporció entre unes i altres -fent que totes augmentin en el mateix percentatge.

A Catalunya les coses són diferents: el càstig de l’electorat a la corrupció, al PP i CDC, ha estat més contundent que a Espanya. De fet, la refundació de CDC i la marginalitat del PP, que s’ha mantingut estable, es deuen en gran part a la impossibilitat de mantenir una presència política estable i amb influència determinant com va ser el cas en el passat.

L’ofensiva, amb tot tipus de mitjans, des del govern central contra l’independentisme i la tensió i radicalització que això provoca en els partidaris de la independència els porta a plantejar una independència unilateral. El president Mas parla d’aluminosi a l’estructura de l’Estat.

Un fet puntual, diferenciador i trencador pot catalitzar un procés políticament que no acaba de fer cim. Va passar amb l’independentisme irlandès en els fets de Pasqua del 1916 a Dublín, on van aconseguir una victòria militar i revolucionària mínima però simbòlica amb l’ocupació de l’edifici de correus durant uns quants dies. Això va portar probablement a les converses de Collins, representant del Sinn Féin, amb el govern de Lloyd George, que va conduir a una molt àmplia autonomia el 1919. Tret del fet que Irlanda es mantenia a la Common Wealth i que cedia tres bases a la Royal Navy, l’autonomia era pràcticament equivalent a la independència.

Hi ha una diferència radical entre Irlanda i Catalunya: Irlanda era accessòria per al Regne Unit, i Catalunya és clau per a Espanya.

Però si aquest fet puntual fracassa, com va passar a Catalunya l’octubre del 1934, el procés de negociació seriosa profunda amb el govern central per a un nou encaix de Catalunya a Espanya, o l’assoliment de la independència, es paralitzarà durant almenys mig segle.

La pregunta que els independentistes s’haurien de fer és si hi ha una societat prou mobilitzada per donar continuïtat i fermesa a una acció unilateral i d’enfrontament radical amb el govern central, perquè les conseqüències d’un fracàs seran profundes i produiran molta frustració i patiment a una ciutadania esforçada i mobilitzada.

En els moments clau sempre cal fer-se la pregunta important i oblidar les accessòries. ¿Catalunya és prou forta per arribar a la independència? És obvi que sí que ho és per desestabilitzar Espanya... No és el mateix. En cas de dubte, plantejar el conflicte és un gran error.