Els votants de Trump

La desigualtat entre la classe treballadora i els més rics -l’1% de la població que té el 25% de la riquesa- tant a la UE com als EUA, ha augmentat en els darrers trenta anys. No hem previst les conseqüències ni hem pres mesures per reduir-la. La globalització i la millora de l’eficiència de molts sectors de l’economia ha contribuït a agreujar el problema. El que passa a la UE, on guanya pes polític l’extrema dreta, i en alguns estats com Polònia, Hongria i Àustria, on ja governa o està a punt de fer-ho, i als EUA, on irromp el “fenomen Trump”, n’és la conseqüència. Amb cent anys hem reproduït els problemes que als 20 i 30 varen portar al comunisme i el nazisme.

La globalització ha fet sortir de la pobresa -una renda inferior a 1 $ al dia- 1.000 milions de persones al Tercer Món en els darrers vint anys, però ha fet perdre, per exemple, 3milions de llocs de treball en deu anys als EUA, bàsicament industrials i del col·lectiu blanc amb estudis primaris. Entre el 1999 i el 2013 les taxes de mortalitat d’aquesta població han augmentat en mig milió de persones, per sobre de qualsevol altre segment, a causa de l’alcoholisme, les drogues i els suïcidis. No ha passat en cap altre col·lectiu. És una prova visible de la seva desesperació.

Han vist com es reduïen les seves rendes i, en molts casos, han perdut la feina, han passat a ocupar el lloc que als 80 tenia la població afroamericana, amb altes taxes d’atur i marginació que feia difícil que poguessin arribar a integrar-se. La política social del Partit Demòcrata en els darrers trenta anys ha estat dirigida a aconseguir aquest objectiu. Ara el problema és la població blanca de rendes inferiors i amb formació baixa. Ha estat oblidada durant anys per la classe política, a la qual odien, perquè es consideren menystinguts. Ningú hi havia parat prou atenció fins que el fenomen ha agafat dimensions preocupants. És el mateix grup de població que en els estats de l’Oest Mitjà i del sud varen ser el suport de les administracions demòcrates del 1932 al 1953.

La globalització els afecta negativament pels nivells de competència que els suposa. La reacció és un nacionalisme reforçat i la voluntat de tornar a una certa autarquia. La possibilitat per a un treballador acomiadat de canviar de sector no és fàcil. No es transforma fàcilment un operari de línia de muntatge de 50 anys en un tècnic d’internet, d’aquí la reacció contra la immigració de gent jove i, si no més preparada, sí amb la possibilitat d’aprendre -la joventut és clau per a l’aprenentatge en noves tecnologies.

Tradicionalment, el republicanisme es nodreix de la gent de negocis, del Wall Street Journal, que reclamaven menys impostos, menys regulació, més llibertat en el mercat de capitals. Són els que aporten els diners al partit. Els votants són els treballadors de classe mitjana baixa que, per raons de patriotisme, religió, tradicionalisme, llibertat de portar armes, etc., voten el Partit Republicà malgrat que les seves polítiques no són coherents amb els seus interessos. La propaganda republicana, potent i extensa, ha tingut una eficàcia tal que avui la majoria de la població americana considera que l’economia està pitjor que a l’inici de l’administració Obama, i que els beneficis socials en favor de les classes treballadores s’han reduït. La realitat ha sigut la contrària. És una paradoxa.

La globalització a través del GATT, i ara amb els tractats de lliure comerç de l’Atlàntic, amb Europa i el Pacífic, amb Àsia, són una tendència imparable que continuarà afeblint l’ocupació enfront del capital i reduint la força i la capacitat de reacció dels sindicats. Hi ha alternatives, però cal que hi hagi una intervenció governamental potent com ha succeït a Alemanya i a Holanda, on el cost de la ma d’obra és superior en un 30% al dels EUA, i no per això tenen economies menys obertes i amb menys capacitat d’exportació.

Hi ha mesures estratègiques, d’efecte lent, per revertir aquesta situació sense anar en contra de les tendències del comerç global, que no té aturador: limitar la immigració indiscriminada a canvi de normalitzar els immigrants que ja hi ha al país -més de deu milions-; invertir en formació professional per potenciar una indústria i uns serveis que no poden només competir en costos; reduir l’impost de societats per recuperar una liquiditat de 2.000.000 M$, que les empreses americanes tenen a l’estranger per raons fiscals; fer un pla de renovació d’infraestructures per recuperar una xarxa que data dels anys 20 i 30, i que requereix una inversió de 3.600.000 M$, que donaria feina de nivell mitjà i baix per anys a la població més afectada per la crisi...

És aquesta població la que busca sortides en un populisme desaforat que, en lloc de proposar solucions, planteja problemes pitjors als que ja té el país, a través d’un líder que és incapaç però que diu coses que, per la seva immediatesa, una part de la població vol sentir.

La candidata demòcrata ha de fer propostes i prendre compromisos concrets que, si bé no tindran efectes immediats, portin esperança a una part de la població desesperada. La solució no és més liberalisme i autarquia, sinó més regulació i globalitat.