Si jo fos candidat...

Ja he dit públicament i de forma clara que no em tornaré a presentar a unes eleccions al Parlament de Catalunya, però vull explicar què penso i què defensaria si tornés a fer-ho pel PSC.

La primera qüestió que abordaria seria el reconeixement explícit i en positiu de l'èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre. Una manifestació d'abast clarament independentista, però per damunt de tot una manifestació massiva, oberta, alegre, participativa, integradora. Una manifestació que a diferència de la del 10 de juliol de fa dos anys va aparcar la irritació i la crispació per convertir en valor l'ambient, el to, l'esperança i la il·lusió d'un poble.

La mateixa valoració de la manifestació em portaria a afirmar amb rotunditat que l'eix de la política catalana s'ha desplaçat i que això ha agafat a contrapeu el PSC, que corre el risc de caure en el parany de la polarització a la basca.

No es tracta, doncs, de sortir en negatiu proclamant tot allò a què el PSC diu que no, sinó de sortir en positiu valorant totes les opcions, reconeixent-ne el valor en un marc de llibertats i afirmant amb claredat que en aquest context ha de ser possible un debat obert entre federalistes i independentistes sobre l'abast de les propostes de sobirania que fan els uns i els altres. Deixant clar per primera vegada que ja no valen l'ambigüitat ni els discursos a mitges, sinó que l'eix del debat és la sobirania o el grau de sobirania i el procés que s'ha de seguir per assolir-la.

Ningú no ens trobarà a davant i no serem dic de contenció de res. Estem en contra de la intransigència, del totalitarisme, de la xenofòbia, del fonamentalisme, dels fonamentalismes. I estem a favor dels valors democràtics, de les llibertats, de la lluita per l'eixamplament de les llibertats individuals i col·lectives.

Estem, naturalment, a favor de les idees i dels valors del socialisme democràtic i les defensarem en qualsevol context, bé sigui en el marc d'una Espanya federal, d'una articulació lliure de Catalunya amb Espanya o en el marc d'una Catalunya plenament independent. Per dir-ho ben clar i ben alt. En el supòsit plausible d'una Catalunya independent, el Partit dels Socialistes de Catalunya defensarà el seu programa i el seu ideari a favor dels febles, a favor de la igualtat i la justícia, a favor del progrés econòmic en equitat, a favor dels serveis públics i de qualitat, a favor d'una reducció progressiva dels diferencials de renda entre els més poderosos i els més desposseïts. Hi serem, i serem un partit obert amb voluntat d'entesa Catalunya endins i Catalunya enfora. Partidaris de la unió lliure dels pobles i no de les adhesions incondicionals.

Des del meu punt de vista hi ha tres qüestions bàsiques que haurien de quedar ben establertes com els fonaments del catalanisme polític del segle XXI. En primer lloc, el dret a decidir, que en algun moment pot haver semblat que els socialistes abandonàvem o diluíem, però que reivindiquem amb fermesa fins al punt que som partidaris d'un referèndum per decidir sobre el nostre horitzó de futur. En segon lloc, el pacte fiscal, simplement en els termes que el va votar el juliol passat el Parlament. I, en darrer terme, la necessitat d'avançar cap a més estructures pròpies d'un estat. Quantes i quines, caldrà que aclareixin tots els que han fet plantejaments d'aquesta mena, tot establint el recorregut i les possibilitats de convertir les estructures pròpies d'estat, que ja som, en les d'un estat propi que encara no som i al qual ningú no ha explicat com arribarem.

En l'actual cruïlla, proclamar que Catalunya vol formar part d'Europa i de l'euro, que no vol cap ruptura, que no ens hem begut l'enteniment i que aspirem a consolidar estructures pròpies d'estat és una obvietat des de l'ambigüitat, que reforça momentàniament les expectatives però que no serà suficient per esbandir les incògnites que s'han obert.

És en aquest context que el referèndum sobre el futur de Catalunya s'ha de plantejar en uns termes molt entenedors i amb molta informació a disposició dels ciutadans. Com també em sembla evident que des d'uns principis clars, que ja he esmentat, unes futures eleccions al Parlament de Catalunya no haurien de tenir caràcter plebiscitari i haurien, justament, de servir per enfortir la pluralitat de la cambra catalana i una composició que desmenteixi la simetria amb el mapa polític espanyol, més condicionat pel bipartidisme. Ho crec sincerament, com crec que serà una aspiració inútil, perquè les presses dels uns i les pors dels altres tenyiran de plebiscit unes eleccions que esborraran del debat qüestions essencials de la vida de cada dia de milions de catalans i catalanes. Per això és útil deixar clar que en qualsevol supòsit hi haurà un partit socialista defensant des d'un marc nacional polítiques d'esquerres. Mai no han sigut incompatibles, i en crisi menys, l'eix nacional i l'eix social.