Les memòries del Born

La imatge de Franco repugna, però per desacreditar una exposició cal entrar a fons en la seva proposta

En el trencaclosques de la política catalana, fa poc va caure com una bomba la proposta de fer, al Born, una exposició sobre els 80 anys de l’alçament militar feixista dels dies 17, 18, 19 i 20 de juliol de 1936. El tema més polèmic va ser la idea de situar a l’esplanada del Born una estàtua eqüestre de Franco. Aquesta proposta va desvetllar tots els fantasmes i es van desfermar actituds d’intransigència i intolerància, dels uns i dels altres, en la majoria dels casos més amb voluntat de desacreditar l’actual govern de la ciutat de Barcelona, liderat per Barcelona en Comú, que amb ànim de discutir a fons sobre la proposta.

Hi va haver persones, això sí, que amb la simple notícia es van sentir ferides en la seva sensibilitat i, en alguns casos, es van remoure sentiments de rebuig radical del tot explicables.

Però la qüestió, em sembla, és una altra. Estem d’acord que queda encara molta feina per fer per acabar de desconstruir el franquisme; desconstruir-lo no vol pas dir esborrar-lo i ignorar-lo. Vol dir, justament, desactivar tots els mecanismes en les relacions de poder que el van fer durar molts anys en vida del dictador i perpetuar-se enquistat, un cop mort, en moltes facetes de la societat espanyola. Però precisament ens convé no perdre de vista que, per raons molt diverses, en la nostra mateixa societat catalana hi va haver molta gent que va adoptar una actitud acomodatícia i de condescendència. De fet, si gratéssim potser trobaríem contradiccions entre les posicions actuals de molts representants de formacions polítiques arrenglerades amb el sobiranisme i alguns dels seus antecessors, mentre que trobaríem signes inequívocs en la lluita antifranquista en els antecedents de formacions polítiques actuals que es caracteritzen per posicions més tèbies, ambigües o discrepants amb el mal anomenat procés.

Desconstruir el franquisme no vol dir esborrar-lo sinó desactivar els mecanismes que el van fer perpetuar-se enquistat en moltes facetes de la societat espanyola

Tornem, doncs, al franquisme i els seus símbols. ¿Algú pot dubtar del sentit de recórrer a la iconografia feixista per il·lustrar un fet tan concret i tan determinant com la rebel·lió militar feixista del juliol de 1936?; naturalment, la imatge de Franco repugna i les seqüeles del franquisme són un llast per a la nostra democràcia actual, però ¿no trobeu que per desacreditar una exposició que ha de fer memòria crítica i històrica d’aquells fets, i de les seves conseqüències, ens caldria entrar més a fons en la proposta i el discurs de l’exposició?

És la mateixa reflexió que ens cal quan fem el còmput dels vestigis simbòlics i commemoratius del franquisme, i ens afanyem a proposar-ne la liquidació total. Per exemple, les plaques que ocupen les entrades d’alguns blocs d’habitatges i ens recorden, amb el jou i les fletxes, una determinada política d’habitatge del franquisme. Si les traiem totes i no fem una interpretació posterior d’aquests blocs, ¿com perdurarà el coneixement d’una política classista i segregativa que situava determinats blocs en les perifèries urbanes i, en canvi, reservava les construccions més cèntriques per a algunes elits més addictes?

¿Algú pot dubtar del sentit de recórrer a la iconografia feixista per il·lustrar un fet tan concret i tan determinant com la rebel·lió militar feixista del juliol de 1936?

Passa clarament el mateix amb l’esbiaixada polèmica sobre el monument franquista de Tortosa. La proposta de referèndum va dur alguna gent a desacreditar l’alcalde de Tortosa assimilant-lo directament al franquisme. En canvi, no es va sentir cap veu reclamant que es recordés la Batalla de l’Ebre en tota la seva dramàtica profunditat: una ofensiva republicana, una contraofensiva franquista, milers de morts i el principi de la fi del règim republicà i autonòmic a Catalunya. És inadmissible un monument que continua exhibint una victòria franquista tenyida de sang. Però ¿no caldria, potser, un memorial sobre la Batalla de l’Ebre? ¿I no serviria com a tal l’actual monument transformat perquè denigrés l’exhibició de la victòria i recordés la sang de milers de morts?

El Born mateix, com a centre de la memòria, és objecte de polèmica. I només podem superar els riscos d’una utilització sectària i partidista si repassem totes les memòries del Born: l’eix 1714-1717 per explicar una derrota i les seves conseqüències, inclosa l’autodestrucció imposada de centenars de cases del barri de la Ribera. El jaciment, tan ben documentat per Albert Garcia Espuche, explica Barcelona, i la relació de Barcelona amb Catalunya, des de la Baixa Edat Mitjana fins a la Guerra de Successió; això és el que, a part de les llibertats i les Constitucions, van destruir la guerra i la repressió posterior. Però això mateix és el que no hi ha cap repressió que pugui aniquilar i reneix una i mil vegades al segle XVIII i, sobretot, al XIX amb la Revolució Industrial i la gran estructura metàl·lica que, per aixoplugar un mercat, va protegir un jaciment insòlit.