La crisi grega vista des dels Estats Units

Durant l’interrogatori per ser nomenat secretari de Defensa d’Eisenhower el 1953, a Charles Wilson, director executiu de General Motors, li van preguntar si les circumstàncies històriques —el principi de la Guerra Freda— perjudicarien la seva companyia. Wilson va contestar que el que era “bo per al país també era bo per a GM”. Curiosament, aquesta afirmació va ser canviada després per una altra interpretació segons la qual hauria dit que “el que és bo per a GM és bo per als Estats Units”. Wilson va intentar corregir el malentès durant anys, però va acabar per acceptar-lo.

La crisi de Grècia ha actualitzat la cita. ¿El que és dolent per a la Unió Europea és dolent per als Estats Units? ¿O és bo? Amb excepció d’alguns sectors minoritaris nord-americans que contemplen les conteses internacionals sota la lògica de la suma zero (el que perd un ho guanya un altre, i a l’inrevés), la veritat és que als Estats Units es considera que els problemes de la UE són, des del seu naixement (al qual van ajudar decisivament des del Pla Marshall), dolents per a Washington. És el que ha manifestat Obama davant del drama grec. El problema és que Europa no té clar què hem de considerar dolent per a la Unió Europea i per a Grècia.

El contundent resultat del referèndum grec no ha fet més que agreujar l’atmosfera d’indecisió, i ha plantejat un nou repte per a les percepcions nord-americanes. El no presenta a Obama un altre problema, ja que anteriorment havia pressionat els creditors perquè suavitzessin les seves demandes, sense èxit. De fet, Obama havia irritat el govern alemany i alguns prestadors dient que “no es podia arraconar països en recessió.”

Després, Obama va augmentar les crides a un acord, però sense arribar a la ingerència. En aquest context, als passadissos de l’administració nord-americana s’ha temut en els últims dies que si Grècia sortia de l’euro el resultat seria el col·lapse de tota la zona, un desastre desestabilitzador que faria esclatar els mercats i de retop perjudicaria l’economia dels Estats Units, encara vulnerables a les convulsions exteriors, tot i que veus de l’administració nord-americana ho neguin.

En el rerefons de la incomoditat d’Obama planava el fet que la sortida de Grècia complicaria també una altra dimensió aparentment molt allunyada d’Atenes. Com a conseqüència del vincle econòmic dels Estats Units amb la UE, la fallida de Grècia podria fer mal a la campanya de Hillary Clinton, que necessita comptar amb la fortalesa de l’economia nord-americana per a la seva candidatura a la Casa Blanca. Amb el dòlar acostant-se a la paritat amb l’euro, la crisi faria encara més forta la divisa nord-americana, cosa que perjudicaria les exportacions i els resultats de Washington a l’exterior en plena campanya presidencial dels demòcrates.

Però més que en el terreny financer, la veritat és que la crisi afecta tres dimensions més de l’interès nord-americà. La primera es concreta en el risc que suposa una Grècia desesperada, a la deriva i temptada per l’oferta de refugi i protecció d’un Vladímir Putin sempre disposat a competir amb Washington. En un món on el factor religiós juga un paper preponderant, l’afinitat entre cristians ortodoxos ressona amb simpatia tant a Atenes com a Moscou.

La segona dimensió és l’OTAN. La crisi ha recordat el lloc estratègic que ocupa Grècia. Veïna de Turquia, situada entre les convulsions del Pròxim Orient i uns Balcans units amb la UE per una relació precària, la nació grega pren una importància nova que recorda els moments posteriors al final de la Segona Guerra Mundial. Va ser el lideratge nord-americà de Truman el que va apuntalar la posició de Grècia en el bàndol occidental, neutralitzant l’ambivalència que havia resultat de la divisió d’Europa a Ialta amb Stalin. En aquest aspecte, Obama no està disposat a escriure un guió diferent.

La tercera qüestió és la incomoditat de negociar l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP), ja qüestionat des de diversos angles, amb una Unió Europea dividida en el seu lideratge i malmesa en el vessant financer. Amb líders indecisos a Europa serà molt difícil que Obama pugui exercir el mandat de negociació del Congrés, cosa que podria ajornar el projecte fins al següent president. Seria una notable baixa col·lateral del desastre grec. Seria també la dura confirmació que el que és “dolent per a Europa és dolent per als Estats Units”.