01/12/2017

Ja ets un enemic de la Constitució

6 min
Ja ets un enemic de la Constitució

El 1975 Peter Schneider va publicar un llibre, que va aconseguir certa fama, titulat Ya eres un enemigo de la Constitución. Narrava els excessos de la “legalitat fanàtica” a la República Federal d’Alemanya de l’època, exemplificats en la persecució contra un professor universitari, el professor Klef. Un dia, aquest professor va tenir l’ocurrència de comentar davant d’uns col·legues que el fet que una llei sigui aprovada per la majoria del Parlament no vol dir que tingui el suport de la majoria del poble. Sembla que posa en dubte un principi de la Constitució alemanya i entre els seus interlocutors salta l’alarma. A partir d’aquí es posa en marxa tota una maquinària contra els que dubten de la democràcia. Les autoritats intenten demostrar que el professor participa en manifestacions no autoritzades o desenvolupa cert activisme d’esquerres, i acaben per declarar-lo formalment enemic de la Constitució.

La història m’ha vingut al cap diverses vegades aquests dies. Si alguna cosa ens està ensenyant la crisi catalana és fins a quin punt, com a societat, som a prop del precipici. En molts sentits, però sobretot en matèria de drets. N’hi ha prou amb una espurna qualsevol perquè sorgeixi del no-res una massa vociferant que envesteix el contrari sense moderació i, per descomptat, sense respecte als seus drets més fonamentals. Aquesta dinàmica és més terrible -si és possible- quan es fa, precisament, en nom de la Constitució que garanteix aquests drets.

Quan la majoria parlamentària catalana es va llançar a l’incert camí de la declaració d’independència, va irritar més els nacionalistes espanyols que a aquesta gran part de la població catalana que no vol la independència i que tenia tot el dret a sentir-se maltractada i poc representada pels seus dirigents. Però els ofesos van ser els espanyols. En les manifestacions, els bars i les xarxes socials d’Espanya s’ha instal·lat des de llavors un clam que exigeix la presó per als líders secessionistes, sense parar esment en els seus drets més bàsics. Ni tan sols en el dret a no ser empresonat més que en els casos que preveu la llei. I aquesta cacera es fa en nom de la Constitució.

Tot d’una, el nacionalisme espanyol més visceral ha trobat un refugi d’ocasió en la Constitució de 1978. Així, la carta magna s’ha convertit en una arma llancívola que pot utilitzar-se com a garrot contra qualsevol vel·leïtat secessionista. Seguint aquest moviment, un grup de partits polítics s’han apropiat del qualificatiu de constitucionalistes com si només ells actuessin en el marc de la Constitució. Amb aquesta cobertura miren d’imposar una interpretació de la Constitució que no és l’única possible i que ni tan sols és tècnicament certa.

Se centren en l’article2. En efecte, aquest precepte de la Constitució esmenta la unitat d’Espanya (sigui el que sigui aquesta unitat) com un dels seus fonaments. Però sembla que alguns d’aquests partits polítics deixen de llegir aquí; ignoren que el mateix article garanteix més endavant el dret a l’autogovern de les nacionalitats que integren l’Estat i, una mica més endavant, drets com el de la llibertat de consciència, la d’expressió o el judici just.

Aquests i altres drets apareixen garantits en el nostre text constitucional precisament perquè les decisions de la majoria no puguin anul·lar un espai mínim de llibertat que gaudim tots. Els drets protegeixen sempre les minories, els dissidents. I s’imposen sobre qualsevol voluntat de les autoritats, fins i tot de les més altes: en el nostre sistema, les lleis que aprova el Parlament són nul·les quan no respecten els drets dels ciutadans.

I entre aquests drets que assegura la Constitució destaca justament el dret a discrepar de la Constitució i a defensar aquesta discrepància en públic. El sistema espanyol no és de democràcia militant, de manera que no es pot perseguir ningú pel sol fet de defensar en públic i amb la seva acció quotidiana idees contràries a la Constitució. No hi ha un delicte de deslleialtat constitucional, i fins i tot el Tribunal Constitucional ha declarat que l’obligació de jurament o promesa de la Constitució que s’exigeix per accedir a determinats càrrecs públics és només un requisit formal, que pot tenir conseqüències morals però no crea cap obligació jurídica. L’acatament de la Constitució és només això, un acte formal simbòlic, desproveït de qualsevol contingut vinculant.

Així doncs, no pot castigar-se cap càrrec públic pel mer fet de declarar públicament el seu rebuig a la Constitució espanyola i la seva adhesió a un projecte de república independent per a Catalunya. Tampoc se li pot exigir un compromís públic de respecte a la Constitució com a condició per lliurar-se de la presó provisional o qualsevol altra penalització. Encara més, l’actuació política fora del marc constitucional no pot ser en si mateixa considerada delicte. Podem imaginar conductes delictives com la desobediència, la malversació o altres que tinguin lloc en el marc de determinades opcions polítiques. Però el simple fet d’actuar políticament contra la Constitució no pot ser penable. Per això, una declaració d’independència merament simbòlica pot ser inconstitucional, però no és delictiva. Forma part del dret de la ciutadania a declarar-se contrari a la Constitució vigent.

Les interlocutòries de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem relatives a la presó provisional per a alts càrrecs del govern i el Parlament de Catalunya són, en aquest sentit, una autèntica vulneració del dret fonamental més bàsic: el de discrepar del poder; utilitzen el formidable poder dels tribunals de justícia per decidir, fins i tot provisionalment, sobre la llibertat dels ciutadans a fi d’impedir determinades accions polítiques. D’aquesta manera no només amenacen els independentistes catalans sinó tots els que puguin sentir d’alguna manera que hi ha preceptes constitucionals que no comparteixen i contra els quals volen lluitar.

Resulta especialment impactant la interlocutòria del Tribunal Suprem que va acordar la llibertat per a la presidenta Forcadell. En la seva fonamentació, el magistrat del Tribunal Suprem deixa constància del seu convenciment que la pròxima legislatura del Parlament de Catalunya podria transformar-se en un procés constituent il·legal que propiciés l’actuació de determinats polítics fora del marc constitucional. En aquest context, té la gosadia d’exigir un pronunciament dels membres de la mesa en el sentit que, si segueixen en política, ho faran renunciant a qualsevol actuació aliena al marc constitucional.

D’aquesta manera, el jutge ha vulnerat, entre d’altres, el dret a la defensa i a no declarar contra ells mateixos (art. 24 CE) dels inculpats, així com el dret a no haver de manifestar en públic les conviccions ideològiques pròpies (art. 16 CE). Tot s’hi val per llançar un avís molt polititzat: “Si lidereu moviments polítics en contra de l’ordre establert, acabareu a la presó”. El nostre sistema de garanties no pot utilitzar el silenci d’un acusat com a argument per justificar la presó, ni pot forçar, sota l’amenaça de privar algú de la llibertat, que manifesti com serà la seva acció política futura. És una barbaritat. Exigeixen als líders sobiranistes una lleialtat a la Constitució que, en si mateixa, suposa negar el principi de democràcia que sustenta tot el nostre text constitucional.

Aquesta idea que els que actuen contra la Constitució no gaudeixen de la seva protecció és el camí més directe cap al totalitarisme. Encara més, aquesta manera d’obligar algú a anunciar que la seva acció política futura es desenvoluparà en un determinat marc és pròpia de sistemes inquisitorials i només serveix per debilitar la Constitució que es diu que es defensa.

I no parlem de tecnicismes. Més enllà d’aquest cas concret, el que és rellevant és destacar que la Constitució té valor només com a garantia de la democràcia i dels drets. La Constitució en si mateixa no és més que un paper. Fins i tot un paper que pot estar ple de disbarats. La seva força moral deriva exclusivament del seu contingut i eficàcia. Només una Constitució democràtica i que asseguri espai suficient per desenvolupar idees polítiques molt dispars pot ser defensada com a norma bàsica de convivència. Si la Constitució no protegeix els drets fonamentals fins i tot dels que volen canviar-la o saltar-se-la, perd la seva legitimitat democràtica. I si és així, jo també soc un enemic de la Constitució.

Aquest article es va publicar per primer cop en castellà a http://ctxt.es

stats