Núvols negres a Alemanya

Cada vegada és més fosc i fa més fred aquí a Alemanya, i no és només perquè arriba l’hivern. L’optimisme col·lectiu de l’estiu generat per la política de portes obertes amb els refugiats de la cancellera Angela Merkel s’ha enverinat. Protestes inquietants al carrer, amb manifestants que carreguen falses guillotines, són ara fets gairebé quotidians. A Dresden, durant una trobada d’uns quants milers de ciutadans que pretenen defensar la civilització occidental contra l’arribada dels musulmans bàrbars, un home sostenia una forca amb un rètol penjant on hi deia: “Reservat per a Angela Merkel”.

I estan furiosos no només amb la qüestió dels refugiats. En el mateix moment si fa o no fa, a Berlín els manifestants concentrats contra la proposta d’acord transatlàntic de lliure comerç portaven una guillotina. A la fulla tacada de sang hi havia un advertiment per al vicecanceller Sigmar Gabriel dels socialdemòcrates: “Vigila, Sigmar!”

Evidentment, qualsevol causa pot atraure idiotes de tota mena. El que és preocupant és que aquestes fantasies de violència són l’expressió extrema d’un sentiment que, en una escala més petita, s’està apoderant de sectors cada vegada més amplis de la societat alemanya.

Tot i que potser només una minoria de manifestants estarien d’acord a dir que Merkel i Gabriel són traïdors i que, per tant, han de ser castigats, la majoria probablement coincidirien en l’opinió més generalitzada que el govern de Merkel ha anat massa lluny en allò que, fins ara, eren característiques destacades de l’Alemanya moderna: lliure comerç i fronteres obertes.

El que veiem créixer, en altres paraules, no és la ira d’un radicalisme llunàtic clàssic, sinó més aviat un gruix majoritari de gent que carrega contra les elits perquè creu que han perdut el contacte amb la realitat i el sentit comú. Aquí, per a molts, la crisi dels refugiats, la crisi de l’euro, la crisi d’Ucraïna i les amenaces d’un capitalisme global desbocat han convergit en una pregunta fonamental: ¿els poderosos encara saben el que es fan?

Es tracta d’una qüestió que incideix en la connexió essencial entre la gent i el govern. I és per això que Merkel hi pot perdre alguna cosa més que un parell de punts de popularitat en els sondejos d’opinió. Quan els ciutadans tenen la sensació que els que manen perden el control, l’acceptació general de representants democràtics dóna pas a l’odi.

Efectivament, seria generós dir que Merkel sap el que es fa. En les grans qüestions del nostre temps, es limita a assegurar la jugada i esperar que els resultats siguin bons.

En la crisi de l’euro ha apostat 72.000 milions d’euros dels diners dels contribuents alemanys que l’estat i l’economia gregues es recuperaran. En la crisi d’Ucraïna s’ha jugat la subsistència de moltes empreses d’exportació alemanyes en l’aposta que Rússia farà marxa enrere davant de les sancions europees.

I ara, quan més de 10.000 refugiats entren a Alemanya cada dia, ha fet una tercera aposta. “Ho aconseguirem”, va ser el missatge central de la cancellera quan se li va preguntar per què havia suspès temporalment els controls d’immigració.

Aquesta última aposta és la més arriscada de totes. Primer, no té a veure només amb diners, té a veure amb identitat. “No ho volem aconseguir de cap manera!”, va replicar a Merkel un polític destacat del partit antisistema Alternativa per a Alemanya. Davant de 8.000 seguidors entusiastes, va invocar els perills de la dissolució ètnica i la pèrdua de la Heimat o pàtria. Com a resposta, la gent va cantar “We are the people ”, fent èmfasi en el we.

El segon risc de Merkel en la qüestió dels refugiats: el seu “Ho aconseguirem” va contra rellotge i l’hivern que s’acosta. Mentre els serveis públics s’escarrassen per atendre els refugiats que ja són aquí, no és clar que puguin trobar allotjament decent si l’allau continua. Això obre la perspectiva d’un hivern de descontentament, amb alemanys furiosos enfrontant-se a immigrants irats.

El tercer risc és que potser Merkel és més enraonada amb els reptes globals que amb els locals, i escolta però no entén la pressió que l’entrada de refugiats posa sobre els municipis. En un recent missatge de Facebook, Boris Palmer, alcalde de Tübingen, una pròspera ciutat universitària, ha alertat: “No ho podem aconseguir”.

Com a membre destacat del partit progressista Els Verds, Palmer és l’última persona disposada a fomentar la xenofòbia. Tanmateix, fins i tot ha avisat que la crisi dels refugiats significa que “la pau social en aquest país està en perill”.

La ruleta de l’aposta de Merkel sobre els refugiats encara gira, però ja ha fet canviar el paisatge polític d’Alemanya. La frustració que hi ha entre els votants tradicionals de centreesquerra i centredreta els ha desplaçat dels seus partits tradicionals. Per a ells, els partits radicals -Alternativa per a Alemanya a la dreta, Die Linke a l’esquerra- ofereixen certeses ràpides i fàcils: no als refugiats, no al lliure comerç.

Aquests dos partits populistes tindran la seva gran oportunitat l’any que ve, quan Alemanya celebri eleccions en tres estats federals. Desgraciadament, és probable que, en el seu furor per castigar el sistema, molts alemanys caiguin en la seducció dels populistes i empenyin el país cap a la direcció intolerant i reaccionària que fa tant de temps que lluita per evitar.