Publicitat
Publicitat

Les finestres trencades de Twitter

El 2012 Julia Probst, una jove alemanya sorda, va anunciar que tenia intenció de presentar-se a les eleccions al Parlament Federal. Però, després d’unes quantes aparicions televisives, va rebre tants comentaris insultants relatius a la seva sordesa a Twitter que va decidir retirar-se de la campanya, i de la política. Va explicar que podia suportar moltes coses, però va dir: “No permetré que se’m critiqui o se m’insulti per una cosa de la qual no sóc responsable, a saber: el control de la meva veu”.

Potser els usuaris anònims que profereixen aquesta mena d’insults no són més que xarlatans covards, però generen una sensació d’impunitat que, en últim terme, fa que els insults en línia es traslladin a la realitat de fora de la xarxa. Podríem anomenar-ho la teoria de les finestres trencades d’internet, que s’inspira en una concepció de la seguretat ciutadana que va adoptar Rudolph W. Giuliani durant els anys 90, quan era alcalde de Nova York. Concebuda pels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, la teoria de les finestres trencades postula que, des del moment que un edifici té una finestra trencada, augmenta la probabilitat que es produeixin actes vandàlics o delictius al conjunt del barri on s’ubica. Per què? Perquè una finestra trencada és més que un vidre esmicolat: és un símbol d’indiferència envers la propietat d’altri, de deixadesa i de descontrol. El missatge que trasllada la finestra trencada és que es poden causar danys sense que te’n facin assumir la responsabilitat.

Una generació més tard, a la xarxa hi ha indicis que la teoria de les finestres trencades també es pot fer extensible a les persones. El que comença amb una piulada o un missatge de Facebook amb mala bava es pot convertir en una campanya d’assetjament en un tres i no res, o fins i tot fer el salt a la vida de fora de la xarxa. Cada dos per tres, nois i noies adolescents se suïciden perquè no poden suportar el dolor i la vergonya que els provoca ser objecte d’escarni a internet. Les conseqüències per a la societat civil, la cultura política i la credibilitat dels mitjans són tan perilloses com les finestres trencades per a les infraestructures urbanes en la teoria dels professors Wilson i Kelling.

Recentment Petra Pau, política del partit d’esquerres alemany Die Linke i vicepresidenta del Bundestag, va fer una crida a mostrar més solidaritat amb els refugiats i va anomenar els activistes de Berlín que es mostren contraris a l’acollida de refugiats “flautistes d’Hamelín bruns”, en referència a les camises brunes que portaven els esbirros nazis. La reacció que les seves declaracions van suscitar a internet van ser més de 40 amenaces de mort o de violència adreçades contra ella. Una persona va afirmar que a “l’escòria” com Petra Pau l’haurien d’afusellar o penjar d’un arbre del Tiergarten, un parc urbà de Berlín.

Fa uns dies va tornar a passar el mateix en un camp de futbol d’Alemanya. Feia força temps que Marcel Reif, un periodista esportiu amb una trajectòria destacada de més de 30 anys, era víctima d’humiliacions i d’assetjament en línia. Però la violència amb què es va trobar quan, en un estadi de Dresden, va entrar a la cabina dels comentaristes, el va fer témer per la seva vida. “La gent que hi havia a l’altra banda del vidre, per damunt meu, em tirava ampolles de cervesa”, va declarar al diari alemany Die Welt. “Feien ganyotes d’odi, escopien i bavejaven”. Reif opina que la falta de límits a internet és la causa última d’aquests atacs de fúria. “A les xarxes socials no hi ha normes”, comenta. “Si veus la gent cara a cara el rampell d’ira s’estronca, però això no és possible, a internet. La gent es torna malvada perquè no hi ha cap poder regulador”.

Els directius de Twitter tenen constància d’aquest fenomen i són conscients que en són responsables, però es neguen a parlar-ne obertament. El mes passat, The Verge, una pàgina web nord-americana, va publicar un missatge de correu electrònic intern que Dick Costolo, el conseller delegat de Twitter, va enviar als empleats i en què afirmava que se sentia avergonyit per la incapacitat de l’empresa a l’hora d’aturar l’assetjament i la violència verbal. “No tenim excusa. Assumeixo tota la responsabilitat per no haver sigut més agressius en aquest front”, va escriure. Val a dir que Costolo va prometre prendre mesures, cosa que l’honora. “Començarem a fer fora tota aquesta gent i a assegurar-nos que, quan llancin els seus atacs ridículs, no els senti ningú. Tots els membres de l’equip de direcció saben que és una qüestió vital”.

Twitter ha introduït un botó per informar de comentaris ofensius i, quan algú el prem, se suposa que l’autor dels comentaris rep un advertiment o, en cas d’incórrer reiteradament en comportaments d’aquesta mena, fins i tot se li pot bloquejar el compte. Tot i això, quan vaig preguntar al portaveu de Twitter a Alemanya quants d’aquests advertiments havia enviat l’empresa al llarg de l’any passat, què diuen exactament i quants comptes s’havien bloquejat per violència verbal, es va negar a contestar-me. Després de parlar del tema amb els seus col·legues nord-americans, va dir que l’únic que em podia proporcionar eren les normes de Twitter, les directrius de l’empresa relatives al compliment de la legislació i el seu informe anual de transparència. Cap d’aquests documents responia a les meves preguntes. Quan li vaig preguntar per què Twitter no em facilitava la informació que demanava, no em va respondre.

Si Twitter ha de continuar tractant amb aquesta arrogància els usuaris, potser ha arribat l’hora que els legisladors posin fil a l’agulla. Mentre Twitter es negui a revelar l’efectivitat de les seves iniciatives contra la violència verbal, hem de considerar que l’aprova de manera passiva. En resposta a aquesta actitud, s’hauria de considerar l’adopció d’una estratègia de tolerància zero com la que Giuliani va aplicar a Nova York. Cal que els que fan un ús ofensiu de les xarxes socials rebin una reprimenda abans que puguin incitar més usuaris a seguir-los, cosa que converteix uns quants individus en una munió. La legislació hauria d’obligar les empreses que administren les xarxes socials a perseguir els comportaments ofensius o assumir les sancions que es derivin dels seus actes.

Facebook i Twitter són unes eines fantàstiques per divulgar informació. Però precisament perquè aquestes plataformes han passat a ser indispensables, no podem tolerar que la tecnologia digital indueixi a adoptar costums medievals. Tampoc podem tolerar que les xarxes socials facilitin la difusió de l’odi i que exigeixin als usuaris transparència mentre es mostren opaques a l’hora d’afrontar la violència verbal que, en tant que mitjans, canalitzen. L’edifici que anomenem modernitat és massa preuat per permetre que es deteriori d’aquesta manera. Així doncs, sisplau, Costolo, arregla les finestres ben aviat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT