Els refugiats i la identitat alemanya

Aquestes últimes setmanes he estat temptat de dir una cosa impensable per a la meva generació: estic orgullós de ser alemany. Ja fa gairebé un mes que les onades de refugiats van començar a arribar i encara som milers els que acudim massivament als pavellons esportius i als campaments improvisats per ajudar-los. Aquesta situació ens recorda a més d’un aquell famós poema d’Emma Lazarus -“Doneu-me aquestes masses cansades, pobres i amuntegades que anhelen respirar en llibertat”- que rebia els nombrosos europeus que, fa un segle, eren els nouvinguts. La vella Europa s’ha convertit en una nova Amèrica.

Però, malgrat la temptació, no diré que estic orgullós de ser alemany.

Aquesta reticència té unes raons profundes, però totes es redueixen a una sola pregunta plena d’ansietat. ¿Els alemanys, que des de fa poc som l’estat més poderós d’Europa, hem sigut capaços d’aprendre el llenguatge idoni per expressar les nostres conviccions i valors als altres: als nostres veïns europeus i als centenars de milers de musulmans que estem acollint?

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, acusa Berlín d’ imperialisme moral, i no és l’únic que ho pensa. La veritat és que el que va portar la cancellera Angela Merkel a obrir temporalment les fronteres només va ser un imperatiu moral, però ara convé que s’apaivagui aviat l’exaltació generalitzada a les nostres estacions i pavellons esportius. El pròxim desafiament que tenim en perspectiva, la integració de tots els nouvinguts, serà enorme.

“El rigor alemany és fantàstic, però ara necessitem la flexibilitat alemanya”: aquesta és actualment la consigna de Merkel. I, en efecte, aquest país podrà donar cabuda al flux d’immigrants si s’accelera la construcció d’habitatges. Resultarà, però, més difícil oferir-los una pàtria emocional. Per a això cal una tercera virtut: una idea atractiva de germanitat. Per desgràcia tenim molt poca experiència a explicar a la gent qui som sense semblar enfurismats ni xovinistes.

Per què? Perquè des de la mania de l’època nazi, als alemanys els sentiments col·lectius ens inspiren una extraordinària desconfiança. No volem que mai més ens torni a seduir una grandesa nacional imaginada, ni tan sols una identitat nacional. Conseqüència: no hem sigut capaços de trobar una identitat serena, ni menys encara atractiva.

Aquestes inquietuds segurament semblaran estranyes als nord-americans, perquè els Estats Units sempre han sigut una nació d’al·luvió. És veritat, però, que els immigrants tampoc ho han tingut mai fàcil als EUA; el nativisme només ha canviat d’aspecte al llarg dels segles: des de la banda dels Bowery Boys, enemics dels irlandesos, fins a l’antimexicà Donald Trump. Però com a mínim tots els que s’hi instal·len afirmen que són nord-americans.

Alemanya no ofereix un accés fàcil al sentiment nacional. Al contrari, molts alemanys -en concret, l’esquerra progressista de la generació dels seixanta, la de Joschka Fischer- es van sentir tant de temps incòmodes amb la seva nació que van promoure el multiculturalisme amb l’únic objectiu de no haver de quedar-se sols amb els seus estranys compatriotes.

Per sort, aquests dies d’autoodi s’han acabat. Però, tot i això, en comparació amb la imatge que els nord-americans tenen del seu país com a autopista cap a la llibertat, la identitat alemanya és un edifici antic que fa por, amb portes gruixudes, escales tortuoses i uns soterranis tan foscos que ningú hi vol entrar.

Quan un amic irlandès que viu a Berlín em va dir que s’estava plantejant demanar la nacionalitat alemanya, li vaig preguntar com pensava superar un petit inconvenient d’aquesta afiliació: compartir la responsabilitat històrica de l’Holocaust. Alarmat, em va dir que s’hi hauria de repensar.

Alemanya mai podrà ser per a Europa el que els Estats Units han sigut per al món. Les nostres fronteres amb els nou països veïns són com una pell, extraordinàriament sensible a les múltiples reaccions que poden provocar els nostres moviments. Hi ha moments, però, en què no ens hem d’immutar sinó mantenir-nos ferms.

De la mateixa manera que hem de trobar les paraules idònies per transmetre idees no negociables -com ara el respecte a la igualtat de drets de la dona, o la separació d’estat i religió per als procedents de l’Afganistan, Eritrea o Síria-, hem de deixar clar a Orbán i a d’altres el que signifiquen, segons el nostre parer, els valors europeus; per exemple, entre altres coses, el dret a sol·licitar asil, tant si ets musulmà com cristià.

No cal dir que l’actual afluència de nouvinguts provocarà tensions a Europa, des del punt de vista econòmic i des del cultural. Què farem, per exemple, amb el marit que no permeti a la seva dona assistir a les reunions de la comunitat? Com hem de reaccionar davant d’una alumna que es negui a donar-li la mà a un company? Com farem entendre a persones criades en estats fallits o en dictadures que aquí el govern no és un enemic, sinó que és digne de confiança? ¿Tindrem valor per separar els aprofitats dels autèntics refugiats i enviar-los a casa seva?

L’objectiu és fer tot això d’una manera ferma, persuasiva, fins i tot combativa, però també respectuosa i, en la mesura que sigui possible, amistosa.

Potser estaríem una mica orgullosos de ser alemanys si fóssim capaços d’explicar a molts sol·licitants d’asil que el nostre principal èxit no és l’estat del benestar ni la selecció nacional de futbol. Els grups salafistes ja estan intentant reclutar immigrants joves i dèbils, a qui diuen que l’islam és la idea que donarà més sentit a la seva vida. Cal detenir aquests extremistes, així com les bandes neonazis que calen foc als habitatges dels refugiats.

Amb tot, el moviment #refugeeswelcome ha sigut fantàstic, i mai oblidarem aquests moments tan entranyables de sincera solidaritat. Però, a més de les emocions del cor, hem de tenir cap, i també confiança en nosaltres mateixos. En poques paraules, una nova germanitat vol dir, sobretot: no cal que siguis nadiu; però tampoc cal que siguis ingenu.