Misc 01/09/2014

Necessitem l’ajut del món

i
John Kerry
4 min
Necessitem l’ajut del món

En una regió polaritzada i en un món tan complicat com el nostre, l’Estat Islàmic constitueix una amenaça que uneix una sèrie de països, incloent-hi els Estats Units. Per lluitar contra la ideologia nihilista i els plans genocides d’aquesta organització cal una coalició mundial que posi al servei de les forces militars els instruments necessaris de tipus humanitari, econòmic, polític, jurídic, policial i d’intel·ligència.

A més de les decapitacions, les crucifixions i altres actes propis de la més absoluta maldat que han provocat la mort de milers d’innocents -entre els quals hi ha musulmans sunnites que professen la fe que aquests terroristes volen representar- a Síria, a l’Iraq i al Líban, l’Estat Islàmic és una amenaça que va molt més enllà d’aquesta regió.

L’origen de l’Estat Islàmic el trobem en el que abans coneixíem amb la denominació d’Al-Qaida a l’Iraq, un grup terrorista que va acumular més d’una dècada d’experiència en violència extremista. L’Estat Islàmic, que ha reunit una foguejada força de combat formada per jihadistes compromesos i amb ambicions de projecció mundial, explota el conflicte de Síria i les tensions entre els grups religiosos de l’Iraq. Els seus líders han proferit reiterades amenaces contra els Estats Units i, al maig, un terrorista relacionat amb l’Estat Islàmic va matar a trets tres persones al Museu Jueu de Brussel·les (una quarta víctima va morir 13 dies després). Els militants estrangers de l’Estat Islàmic són una amenaça creixent no sols per a la regió, sinó també per a qualsevol país on aconsegueixin entrar desapercebuts, i això inclou els Estats Units.

Hi ha proves que aquests extremistes, si no els aturem, no en tindran prou amb Síria i l’Iraq. En aquesta nova encarnació tenen més força i diners: utilitzen petroli piratejat, el segrest i l’extorsió per finançar operacions a Síria i a l’Iraq. Estan equipats amb sofisticades armes pesants saquejades al camp de batalla. Són capaços de conquerir i controlar més territori que qualsevol altra organització terrorista, en una regió estratègica que limita amb Jordània, el Líban i Turquia i que està situada perillosament a prop d’Israel.

Els militants de l’Estat Islàmic han fet gala d’una brutalitat i una crueltat repugnants. Tot i que assassinen musulmans xiïtes i cristians amb l’objectiu de desencadenar un conflicte ètnic i religiós encara pitjor, segueixen una calculada estratègia consistent a matar musulmans sunnites, com també són ells mateixos, per conquerir i retenir nous territoris. La decapitació del periodista nord-americà James Foley ha sacsejat la consciència del món sencer.

Una resposta conjunta liderada pels Estats Units i una gran coalició formada pel màxim nombre possible d’estats impedirien que el càncer de l’Estat Islàmic es propagués a altres països. El món pot plantar cara a aquest flagell i derrotar-lo. L’Estat Islàmic és odiós però no omnipotent. En tenim una prova al nord de l’Iraq, on els atacs aeris dels Estats Units han canviat el signe dels enfrontaments, cosa que ha permès a les forces iraquianes i kurdes passar a l’ofensiva. Amb el nostre suport, els dirigents iraquians s’han unit per formar un nou govern d’unitat, que és essencial per aïllar l’Estat Islàmic i obtenir el suport de totes les comunitats iraquianes.

Però amb els atacs aeris no en tindrem prou per derrotar aquest enemic. La resposta del món ha d’anar molt més enllà. Hem de donar suport a les forces iraquianes i a l’oposició siriana moderada que lluiten contra l’Estat Islàmic al front de batalla. Hem d’obstaculitzar i erosionar els recursos de l’Estat Islàmic i neutralitzar el seu missatge extremista als mitjans de comunicació. I hem de reforçar les nostres defenses i la cooperació per protegir el poble.

A la cimera de l’OTAN que tindrà lloc aquesta setmana a Gal·les, el secretari de Defensa, Chuck Hagel, i jo mateix ens reunirem amb els nostres homòlegs europeus i aliats. L’objectiu és obtenir-ne la màxima ajuda possible. Després de la cimera, Hagel i jo tenim la intenció de desplaçar-nos al Pròxim Orient per fomentar el suport a la coalició formada pels països objecte de les amenaces més directes. Al setembre els EUA presidiran el Consell de Seguretat de l’ONU i ho aprofitarem per continuar promovent una àmplia coalició i per subratllar el perill que representen jihadistes estrangers com els que s’han incorporat a l’EI. Durant la sessió de l’Assemblea General, Obama encapçalarà una cimera del Consell de Seguretat en què es presentarà un pla per afrontar aquesta amenaça compartida.

En aquesta lluita, gairebé tots els països hi podran representar un paper. N’hi haurà que oferiran ajuda militar, directa i indirecta. D’altres oferiran l’assistència humanitària que necessiten desesperadament els milions de persones de tota la regió que s’han vist desplaçades i perseguides. I d’altres contribuiran a recuperar no sols unes economies destruïdes, sinó també la desapareguda confiança entre veïns. Això és el que s’està fent a l’Iraq, on altres països se’ns han unit per oferir ajuda humanitària i militar i donar suport a un govern d’unitat.

Els nostres esforços han fet que desenes de països ja s’hagin incorporat a aquesta causa. És cert que estan en joc altres interessos. Però un país decent no pot fer costat als horrors perpetrats per l’Estat Islàmic, ni cap país civilitzat pot eludir la seva responsabilitat a l’hora d’ajudar a eradicar aquesta plaga.

Les abominables tàctiques de l’Estat Islàmic estan provocant la unió de veïns que, tot i tenir interessos tradicionalment contraposats, ara volen donar suport al nou govern iraquià. I amb el temps aquesta coalició podrà començar a abordar els factors subjacents que alimenten l’Estat Islàmic i altres organitzacions terroristes amb objectius semblants.

Formar una coalició costa molt, però és la millor manera d’afrontar un enemic comú. Quan Saddam Hussein va envair Kuwait el 1990, George Bush pare i el secretari d’Estat James A. Baker van forjar metòdicament una coalició de països que va fer possible una ràpida victòria. Només podrem derrotar els extremistes si els països responsables i els seus pobles s’uneixen per plantar-los cara.

stats