Homenatge a un comunista

The New York Times ha publicat fa poc un interessant obituari, tot i que la mort del seu protagonista, que va tenir lloc el mes passat, ha passat força desapercebuda fora del cercle dels seus amics i familiars.

No té res d’estrany. Delmer Berg no era una celebritat. No era ric ni influent. Mai va tenir cap càrrec públic. Era californià. Va treballar de jornaler i picapedrer. Es va implicar una mica en el món sindical. Va ser vicepresident de la National Association for the Advancement of Colored People local [Associació Nacional pel Progrés de la Gent de Color]. Va protestar contra la Guerra del Vietnam i les armes nuclears. El 1943 va ingressar al Partit Comunista dels Estats Units i, segons The Times, durant la resta de la seva vida va ser un “comunista recalcitrant”. Va morir als 100 anys.

Que se sàpiga, també era l’últim veterà encara viu de la Brigada Abraham Lincoln.

Pocs nord-americans de menys de 70 anys saben què era la Brigada Lincoln. És la denominació que es va donar als prop de 3.000 voluntaris, majoritàriament nord-americans, que el 1937 i 1938 van lluitar a la Guerra Civil Espanyola. Van combatre a les files republicanes en defensa del govern d’esquerres, elegit democràticament, i contra els nacionals, els militars rebels encapçalats pel general Francisco Franco.

Si els nacionals afirmaven que la seva causa era l’anticomunisme i la restauració de la monarquia, els republicans proclamaven que lluitaven per preservar la democràcia. Els feixistes dirigien els nacionals, mentre que els comunistes -els de la variant cínica i els de la ingènua- volien controlar els republicans. I des de l’estranger arribaven al camp republicà combatents de la llibertat carregats d’idealisme.

Originàriament, de la Brigada Lincoln en deien batalló. Era una de les diverses unitats de voluntaris que formaven les Brigades Internacionals, el nom amb què es coneixien els milers de voluntaris estrangers procedents de nombrosos països. El Komintern, l’organització comunista internacional controlada pels soviètics, organitzava i dirigia en gran part les Brigades Internacionals. Els franquistes tenien el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini.

Espanya es va convertir en l’escenari en què les tres ideologies més poderoses del segle XX -el comunisme, el feixisme i l’autodeterminació- van començar una guerra que, d’una manera o altra, es va allargar durant més de mig segle fins que es van acabar imposant els defensors de la llibertat, i el seu paladí, els Estats Units.

No tots els nord-americans que van combatre a la Brigada Lincoln eren comunistes. N’hi havia molts que ho eren, com ara Delmer Berg. D’altres, però, només volien lluitar contra els feixistes i defensar un règim democràtic. I fins i tot hi havia molts comunistes que, com Berg, creien que per damunt de tot eren uns lluitadors per la llibertat disposats a arriscar la vida per un país del qual sabien ben poques coses i per una gent a qui no coneixien.

Potser us semblen uns romàntics: lluitaven per una causa perduda i en nom d’un principi que anava molt més enllà del seu interès personal. I tot i que els homes com Berg s’identificaven amb una causa, el comunisme, que va contribuir molt més a agreujar la misèria que no a mitigar-la -i que va subordinar la dignitat humana a l’estat-, sempre he admirat el seu valor i el sacrifici que van fer a Espanya.

I això ho penso des dels 12 anys, quan llegia la novel·la de Hemingway Per qui toquen les campanes a l’estudi del meu pare. És la meva novel·la preferida, i el protagonista, Robert Jordan, el mestre de l’Oest Mitjà que combat i mor a Espanya, es va convertir en el meu heroi literari favorit. A la novel·la, Jordan comença a ser conscient de la inutilitat de la causa. És escèptic pel que fa als dirigents i desconfia dels quadres soviètics que intenten subornar-los.

Però, a l’última l’escena del llibre, un Jordan ferit decideix morir per salvar els pobres i desgraciats espanyols que són al seu costat i pels quals ha combatut. I la causa de Jordan deixa de ser un enfrontament d’ideologies per convertir-se en un noble sacrifici per amor.

“El món és un lloc bonic i val la pena lluitar per ell -pensa Jordan mentre espera la mort-, i em fa molta ràbia abandonar-lo”. Però l’abandona. I de bon grat.

Quan va anar a Espanya, Berg era molt jove. Va lluitar en algunes de les batalles més importants i decisives de la guerra. El van ferir més d’una vegada. Va veure com morien amics seus. Sabia que posava en perill la seva vida per una causa perduda, per uns desconeguts, però li semblava que tenia una obligació amb ells i no els va abandonar. Després va tornar a casa, va muntar una petita empresa de materials de construcció i la resta de la seva llarga vida va continuar lluitant per les coses en què creia.

Jo no comparteixo gairebé res del que creia Berg, llevat d’una cosa. Crec que, com va escriure Donne, “cap home és una illa, completa en el seu aïllament; forma part del continent”. I penso que “la mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic unit a la humanitat”.

I Berg també hi estava unit. No li feia falta saber per qui tocaven les campanes. Sabia que tocaven per ell. I jo li vull retre homenatge. Descansi en pau.