Armes nuclears, responsabilitat i OTAN

“No vull res ni pretenc res. Només que mai més es torni a repetir l’horror que vaig veure i vam patir”. Aquesta frase, d’un supervivent de la bomba d’Hiroshima, no l’oblidaré mai. M’ho va dir amb veu suau, sense estridències ni retrets. Però amb una profunda determinació.

El món va veure i patir l’horror d’Hiroshima i Nagasaki i, teòricament, es va conjurar per evitar que es repetís. Després de molts esforços i dificultats, el 1968 s’aprovava el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), un acord mundial que impedia als estats no nuclears obtenir l’arma i encaminava els estats nuclears cap al seu desarmament. Però el TNP ha fracassat. O l’han fet fracassar. Finalment, ha sigut un instrument de control de les potències nuclears sobre la resta del món: s’ha evitat que més països accedeixin a l’arma nuclear però sense cap compromís real i seriós d’avançar cap al desarmament. En això, potències aparentment tan diferents com els Estats Units, Rússia, la Xina, França o la Gran Bretanya han demostrat que actuen amb un mateix i coincident criteri: no voler renunciar a l’estrany privilegi de poder destruir la vida d’aquest planeta.

Per això, milers i milers de ciutadans, centenars d’ONG, desenes de campanyes (darrerament, amb l’important lideratge de la xarxa ICAN), organitzacions humanitàries com la Creu Roja i molts diplomàtics i estats han aconseguit fer fructificar una ambiciosa iniciativa engegada el 2013: la voluntat de negociar un tractat que, definitivament, suposi la prohibició de les armes nuclears. Al mes de desembre s’aprovava a l’Assemblea General de les Nacions Unides una resolució en aquest sentit i es fixava un procés diplomàtic que va començar a finals de març i que es clourà aquest juliol.

A aquesta primera conferència a la seu de les Nacions Unides a Nova York hi van assistir 132 estats, una bona xifra. Les potències nuclears no van voler anar-hi i desitgen que fracassi. Consideren que aquest procés no té sentit, que sense elles no és possible organitzar el desarmament nuclear. Però com que amb elles tampoc ha estat possible, s’ha emprès un nou camí. Les grans potències estaven acostumades que quan no volien una cosa... s’hi negaven i llestos. Però ara han de veure que no han pogut impedir que s’iniciï un procés de desarmament nuclear a les Nacions Unides amb molta participació. En cas d’èxit, no podran obviar l’existència i rellevància d’aquest nou acord i potser, finalment, es decidiran a fer passos seriosos cap a l’objectiu al qual històricament es van comprometre: eliminar les armes nuclears.

Però avaluant com ha anat tot plegat, i mirant a casa nostra, encara fa més mal veure algunes veus que manifesten amb contundència que, en cas que Catalunya esdevingués independent, seria necessari en termes de política de seguretat i defensa mantenir-se dins l’OTAN. Sí? ¿Segur que l’OTAN és una organització que promou la seguretat? Més enllà de moltes altres valoracions, mirem el paper que ha jugat en aquest assumpte. L’OTAN va demanar als seus estats membres que votessin negativament a la proposta del desembre a les Nacions Unides i que, en cas que es convoqués un procés diplomàtic, el boicotegessin. Això en públic. En privat, les pressions van ser fortíssimes. De fet, dels 28 estats membres de l’OTAN, només un, Holanda, va decidir tenir criteri propi i acudir a la Conferència.

Sí, les armes nuclears han matat més de 250.000 persones, han contaminat greument diverses zones on es van fer les més de 2.000 proves nuclears, impliquen una factura de 100.000 milions de dòlars anuals de manteniment, suposen un gravíssim perill, ja no pel seu ús potencial sinó pels perills d’accident. En cas d’esclat d’una bomba nuclear mitjana (de les 15.000 que tenim encara avui al planeta), les conseqüències humanitàries, sanitàries i alimentàries serien absolutament devastadores.

Sigui per ingenuïtat o per desconeixement, diria que algunes de les persones que estan entonant tan alegrement la cantarella que “per fomentar la seguretat i ser un país responsable hem de ser a l’OTAN” haurien de revisar els seus criteris a la llum de la realitat. Hi ha una oportunitat històrica de dir adeu a les armes nuclears i l’OTAN està fent tot el possible perquè fracassi estrepitosament. De fet, està treballant activament perquè el supervivent del qual us parlava a l’inici no pugui arribar a veure complir el seu somni, un somni que hauria de ser el de tota persona, estat i organisme responsable: que mai més sigui possible una Hiroshima o una Nagasaki.