Sant tornem-hi: ara, l’Estat Islàmic

Ja hi tornem a ser. Una coalició de trenta estats, liderada i impulsada pels Estats Units, ja està combatent militarment l’Estat Islàmic (EI) a l’Iraq i a Síria.

Sens dubte, l’emergència de l’EI és alarmant. Per situar-nos, parlem d’un grup terrorista que sembla haver superat la fins ara temuda Al-Qaida en totes les seves dimensions: en presència (Al-Qaida no deixava de ser una identitat que es feia present en diversos atacs, mentre que l’EI disposa d’un territori concret i físic), en actuació, en la brutalitat de les seves accions i, cosa que ho fa més preocupant, en la capacitat d’atracció de nous combatents: molt del jovent d’arreu del món que abans se sentia atret per l’acció d’Al-Qaida ara s’emmiralla sense cap angúnia en l’estil de l’EI.

Però més enllà de molts altres criteris, aquest tipus de respostes militars es fonamenten en una manca de valoració i anàlisi dels perquès d’aquests fenòmens. Esclar, l’EI sorgeix perquè hi ha gent, ideologies i recursos per a un projecte totalitari, intolerant i fanàtic. Però de projectes així, malauradament, n’hi ha molts: el que és significatiu és la seva fortalesa, el seu èxit i la seva connexió social. I cal analitzar-ho.

Per començar, el lloc: que siguin forts a l’Iraq no es pot obviar així com així. Ja fa 11 anys d’una guerra absurda i injustificada, liderada per molts dels que ara formen la coalició anti-EI. Sí, Saddam Hussein era un dictador sàtrapa i criminal, com tants d’altres fa 11 anys i ara. Però l’essència de la intervenció era la pèrdua de confiança d’Occident en ell, després d’haver-lo mimat i usat inicialment, i no pas que a algú li preocupés el patiment de la població iraquiana. Una guerra que va obrir una etapa infernal de destrucció, inestabilitat i sectarisme. I no es pot oblidar que, més enllà de la seva capacitat d’atracció en el món del jihadisme, l’EI va trobar el terreny abonat en la zona que controla a l’Iraq, precisament on la comunitat sunnita se sentia menystinguda i marginada per l’actual govern iraquià.

En segon lloc, el monstre de l’EI ha sigut engreixat en la pràctica per la complicitat, com a mínim passiva i despreocupada, d’estats com l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units, que han fet els ulls grossos davant l’enviament de diners, des del seu país, per part de ciutadans i organitzacions. Uns països que han estat o bé facilitant activament, o bé permetent conscientment, suport estratègic i armamentístic a faccions que es movien a Síria. Uns règims que, tot i ser responsables de molts dels factors de desestabilització del Pròxim Orient, són bons aliats d’Occident i se’ls perdona constantment el seu suport actiu a l’extremisme ideològic i religiós. Uns règims, en definitiva, que en la seva doble dimensió de foment de l’extremisme i de repressió interna implacable generen una combinació fatal: molta frustració entre gent jove amb ganes d’emmirallar-se en projectes expeditius com poden ser Al-Qaida i l’Estat Islàmic.

I, en darrer terme, una actuació altament irresponsable de bona part de les potències, els principals estats i els països de la zona. I és que les monarquies del Golf, els països occidentals, Rússia, l’Iran, etc. han estat alimentant -ara els uns ara els altres- els diversos escenaris de conflicte dels darrers anys: armes i combatents enviats a l’Iraq, armes i combatents enviats a Líbia, armes i combatents enviats a Síria... i cada romanent i cada caos posterior alimenta un altre i nou escenari de conflicte. I moltes d’aquestes armes són ara en mans de l’EI. Esperem que el futur nou Tractat sobre Comerç d’Armes, que previsiblement entrarà en vigor a principis del 2015, sigui un instrument per posar fre a les irresponsables transferències d’armes al món. Perquè només des de la ceguesa, la incompetència o, directament, la complicitat interessada, es pot negar la relació directa entre armar una zona i encendre un altre conflicte en una altra banda.

Sí, es diu, ara ens trobem en una emergència i cal actuar. El problema és que sempre actuem en clau d’emergència i mai canviem les polítiques de fons, mai abordem l’anàlisi de les causes i dimitim d’actuar amb intel·ligència i a llarg termini. Diguem-ho clar: que els estats facin coalicions internacionals serioses, coherents i honestes en defensa dels drets humans, la garantia de la justícia, la promoció de la democràcia i el foment de la pau i el desarmament. I, així, s’estalviaran tantes coalicions militars urgents per resoldre conflictes.