Misc 15/07/2011

Arquitecte en cap

i
Jordi Badia
3 min

Hi deuen haver molt poques ciutats al món on el càrrec d'arquitecte en cap generi tant d'interès i on el seu nomenament sigui motiu de debat encès a la ciutat i als diaris. Des que va ser designat, fa ben pocs dies, Vicente Guallart ja ha estat entrevistat per la majoria de mitjans de comunicació de la ciutat, que volen veure en aquest personatge el símbol més clar del canvi de cicle que ha iniciat la ciutat. Tot plegat demostra que Barcelona continua sent un cas excepcional, que sempre ha cregut en l'arquitectura i l'espai urbà com a part fonamental del seu caràcter i qualitat.

Sóc incapaç de dir el nom de l'arquitecte que guia i presideix l'urbanisme d'altres ciutats com Madrid o València. Probablement perquè no hi ha cap càrrec semblant en aquests llocs o bé perquè està ocupat per tècnics gestors mediocres sense cap voluntat creativa. A Barcelona aquest títol es va crear a mida d'Oriol Bohigas, arquitecte de prestigi i ideòleg de la magnífica transformació urbana que va experimentar aquesta ciutat amb els primers ajuntaments democràtics, tot i que crec recordar que ell mai va arribar a ostentar aquest títol. Darrere d'ell l'han ocupat al llarg de tots aquests anys arquitectes com Josep Anton Acebillo i Oriol Clos, no sempre amb el suport i la confiança política necessaris per a aquest càrrec de tanta responsabilitat.

A l'arquitecte en cap se li demanen dues coses: que pensi i projecti la ciutat de manera global decidint quines són les estratègies de futur de la metròpoli i, en segon lloc, que vetlli per la qualitat de l'espai urbà i l'arquitectura, construint una línia de defensa de l'interès col·lectiu que controli i coordini amb una sola veu l'activitat edificatòria dels diferents agents públics i privats a la ciutat. Les dues tasques requereixen una autoritat ferma i necessiten, per tant, la complicitat i el suport incondicional de l'alcalde, tal com es va produir de manera excepcional entre l'alcalde Maragall i l'arquitecte Bohigas.

L'elecció de Guallart és una aposta valenta i arriscada del nou equip de govern que vol mostrar un canvi d'actitud i generacional respecte dels consistoris anteriors. Guallart és un arquitecte que projecta i construeix i que s'ha significat amb propostes teòriques potents i agosarades, molts cops discutides per massa utòpiques i irrealitzables, però que ha demostrat una gran capacitat emprenedora amb iniciatives com Metàpolis i l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya, amb un gran impacte mediàtic del qual es beneficia la ciutat.

La indubtable rauxa del personatge es veurà equilibrada amb el seny de l'arquitecte Albert Civit, director d'Urbanisme i Planejament de Barcelona, un nomenament del qual no s'ha parlat tant i que, en canvi, es veu des del gremi arquitectònic com una garantia de professionalitat i coneixement de l'administració pública, on des de fa anys ocupa càrrecs de responsabilitat.

De moment, les poques propostes concretes que s'han filtrat en les entrevistes i que dibuixen les intencions d'aquest equip semblen prou sensates. Des de la necessitat de trobar solució al cul-de-sac que significa el Morrot buscant la continuació de la ciutat entre Montjuïc i el mar i començant a pensar en el port com a lloc d'oportunitat, fins a la voluntat política d'avançar cap a una ciutat més sostenible on la gent pugui treballar prop del lloc on viu i on l'horitzó a llarg termini sigui que els barris siguin autosuficients tant des d'un punt de vista energètic com social.

Tot plegat dóna una imatge al nou equip d'il·lusió, optimisme i energia, amb la lògica ambició de marcar diferències amb l'anterior govern. No sembla, doncs, justificat el ferotge atac que han rebut els primers dies, que suggeria que la ciutat canviarà el model Barcelona d'aquests últims anys per implantar el model valencià d'urbanisme, en un gest poc elegant fet abans que fins i tot tinguessin temps d'asseure's a la cadira i que es basa en un argument tan simple i pueril com el lloc de naixement de Guallart. No calia.

stats