17/03/2012

Filmoteques o rentadores

3 min

Fa pocs dies s'ha inaugurat al bell mig del Raval un dels millors edificis construïts a Barcelona en els últims anys, la Filmoteca de Catalunya, projectat per l'arquitecte Josep Lluís Mateo, un dels arquitectes catalans amb més ressò internacional. L'edifici s'ubica al carrer Robadors, un sector dels més degradats de la ciutat, amb la intenció de revitalitzar-lo amb l'activitat cultural que generarà l'equipament, i constitueix la darrera peça d'una ambiciosa operació que va començar ja fa uns quants anys amb l'obertura de la Rambla del Raval.

L'estratègia d'esponjar un barri degradat i conflictiu i ubicar-hi grans equipaments culturals com el Macba i el CCCB ja ve de lluny i era un dels eixos conceptuals del magnífic projecte Del Liceu al Seminari, que van redactar els arquitectes Clotet i Tusquets l'any 1980 i que es va convertir en un full de ruta de les intervencions que s'han anat fent tots aquests anys a la zona. El Raval era en aquella època un lloc en clara decadència per un progressiu envelliment de la població, per una edificació en precàries condicions d'habitabilitat i per una manca d'espai públic, i calien intervencions valentes que n'aturessin la degradació. L'estratègia de renovar un teixit a partir de l'arquitectura ja s'havia assajat amb gran èxit a París, on el Centre Pompidou havia transformat amb la potència de la seva imatge i de les seves activitats un entorn complicat. Ara, amb la perspectiva que ens donen els anys, ja podem començar a valorar l'enorme transformació positiva que ha viscut el barri del Raval amb totes aquestes actuacions.

L'edifici de Mateo entén les particularitats del lloc on s'ubica i es concep com un edifici exempt i rotund, construït per dos grans murs de formigó que constitueixen tota la seva estructura portant i permeten alliberar de pilars els interiors. Aquests murs, construïts amb un formigó porós i poc polit, seran capaços probablement d'absorbir l'essència del barri i envellir al mateix ritme que els seus veïns, construint una imatge potent d'un edifici que vol ser essencialment estructura, sense cap tipus de revestiment ni acabat, i que s'adapta en color i textura a l'entorn on s'ubica. Aquesta estratègia, radicalment contemporània en la seva concepció, contrasta amb la que va adoptar l'edifici del Macba projectat per Richard Meier l'any 1995, que, fruit d'una altra època i sensibilitat, amb el seu color blanc impol·lut encara ara sembla un nen enclenxinat que acaba de fer la primera comunió i manté una impermeabilitat insolent respecte al temps i l'entorn, com si fos una rentadora que hagués caigut del cel i que ningú s'ha pres la molèstia de retirar.

L'arquitectura de la Filmoteca, en canvi, neix íntimament lligada a l'espai públic que genera, la plaça Salvador Seguí formant una unitat indissociable que permet allotjar a sota seu les sales de projecció i així no haver de trencar l'escala del barri amb la imposició d'un gran volum. La plaça, per emfatitzar la seva simbiosi, s'estén sota l'edifici i el travessa completament fins al carrer Nou de Sadurní, utilitzant el mateix paviment i transformant la peça en una mena de gran porxo que protegeix part de la plaça.

A l'interior l'estratègia esdevé cinematogràfica i fa de la llum el seu leitmotiv construint uns espais que van des de la foscor absoluta de les sales de projecció del soterrani fins a l'esclat de llum dels lucernaris a la planta més alta, en un degradat que té molt a veure amb l'ús dels espais i que li permet construir unes façanes opaques i abstractes d'una gran personalitat i bellesa.

L'edifici construeix una peça arriscada i contemporània al bell mig de la ciutat que contrasta amb les arquitectures exuberants i lluents que han proliferat en els darrers anys i que s'emmarca en la recerca per trobar nous camins que responguin a les noves demandes d'una nova societat canviant. Una proposta que recull molts dels temes que hi ha ara mateix sobre la taula, com són la necessària subordinació de l'arquitectura a la construcció de la ciutat i de l'espai públic, el respecte a l'entorn i a l'usuari i el retorn a una materialitat expressiva i a un cert realisme crític en contrast amb l'idealisme futurista del passat més recent.

L'arquitectura ha caigut en el descrèdit per culpa d'una crisi absurda la responsabilitat de la qual no se li pot atribuir. I és una pena que darrerament aquest descrèdit li hagi fet perdre la confiança de què gaudia com a instrument per transformar la ciutat. En això, però, l'arquitectura catalana encara hi té molt a dir.

stats