L'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a debat

Des de fa ja unes setmanes, la rutina d'entrar a l'Escola d'Arquitectura dos cops per setmana per impartir les meves classes em produeix una desagradable sensació, perquè en l'ambient s'hi pot copsar un desànim i una tristesa com no recordo haver sentit mai des que hi sóc, ja fa més de 30 anys.

Per als que encara no n'estiguin al cas, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha acumulat un inexplicable dèficit de més de 110 milions d'euros, i estic segur que la nostra facultat, allotjada en un edifici obsolet dels anys 60 que cau a trossos i amb un 55% de professors associats a temps parcial amb sous en la majoria de casos inferiors als 550 euros, no n'és responsable. Fa unes setmanes es van encendre, però, totes les alarmes pel rumor d'una proposta que suggeria el trasllat dels estudis d'arquitectura al petit edifici que ocupa l'ETSAV de Sant Cugat, deixant a Barcelona tan sols els màsters i postgraus, pensant potser en la possibilitat d'alliberar l'edifici de 20.000 m de la Diagonal per a una possible venda que pogués eixugar part d'aquest deute descomunal. Podreu comprendre, doncs, la gran preocupació davant d'aquesta barbaritat, que ha alterat completament els ànims.

L'Escola d'Arquitectura va ser creada l'any 1875, cent anys abans que la UPC, i durant aquest temps ha prestigiat la universitat i la nostra ciutat com no ho ha fet cap altra. La seva identitat es basa en el projecte com a eix vertebrador dels estudis amb una especial atenció al context, les humanitats i la tècnica, i té la particularitat que la majoria de professors són arquitectes en actiu que compaginen la docència amb l'exercici de la professió. És un model -estrany a la UPC però molt eficient- que li ha reportat una bona reputació durant molts anys, però la veritat és que darrerament ja no ocupa els primers llocs en els rànquings de les millors escoles d'arquitectura del món.

Recordo quan vaig estudiar la carrera, als anys 80, en una escola dirigida per Oriol Bohigas amb criteri i mà ferma, i on podia trobar els arquitectes que més admirava impartint-hi classes. Era una facultat construïda amb els millors professionals, que abandonaven per unes hores els seus propis projectes i abocaven tota la seva experiència per formar els futurs arquitectes amb un optimisme i un entusiasme que ara, francament, es troben molt a faltar.

Em sap greu que aquell model tan exitós hagi anat desapareixent a poc a poc i que ara mateix molts dels arquitectes de més renom internacional ja no hi siguin. Josep Lluís Mateo i Esteve Bonell, per exemple, són catedràtics en dues de les millors escoles suïsses, i personatges de la vàlua de Josep Llinàs o com els de RCR Arquitectes fa temps que van abandonar la docència, potser massa desmotivats per la deriva d'una institució que no va saber oferir-los els estímuls que mereixien. I això es nota molt, en una escola cada cop més poblada de professors que no han exercit mai, allunyats de la pràctica de l'ofici i amb molt poca experiència professional, que ensenyen una arquitectura caduca molt apartada de les preocupacions i les tendències contemporànies.

A conseqüència de tot això, l'Escola d'Arquitectura de Barcelona viu ara en un moment decisiu per encarar el seu futur. Està amenaçada per una situació econòmica molt complicada a la UPC, i amb una qualitat de l'ensenyament que està lluny del seu millor moment i que ens impedeix ser competitius amb les millors escoles del món. Cal prendre la iniciativa i fer alguna cosa.

Sóc del parer, com molts altres, que aquest procés no pot ser liderat per la direcció actual, molt qüestionada per professors i estudiants i poc representativa, i que, per tant, cal escollir un comitè de crisi format per un grup reduït d'arquitectes de reconegut prestigi professional, que exemplifiqui l'excepcionalitat del moment i representi una interlocució vàlida en les negociacions necessàries per aconseguir un estatus propi, un Àmbit d'Arquitectura dins la UPC, que en reconegui les singularitats. Aquesta nova direcció hauria de començar redactant un nou pla director, a partir de la feina prèvia realitzada per estudiants i professors, que defineixi el que volem ser i estableixi, si cal, la fusió endreçada de les dues escoles, la unificació en un sol departament d'arquitectura que permeti la direcció real i efectiva superant les misèries de la política departamental, i una estratègia de gestió dels professors que torni a potenciar el coneixement de l'ofici i el contacte amb la pràctica de l'arquitectura com a element característic de la nostra escola.

Per fer això és absolutament necessari que els professors amb més pes abandonin la còmoda distància des de la qual es miren aquests esdeveniments i facin un pas endavant per assumir-ne el lideratge. Però cal també que la resta dels arquitectes del país, així com les institucions que els representen -com el CoAC, el FAD, l'AxA i l'Ajuntament de Barcelona-, s'impliquin en la resolució d'una situació que ens afecta a tots i que cal entendre en tot el seu veritable potencial d'oportunitat. L'arquitectura d'aquesta ciutat, tan elogiada internacionalment, deu la seva indiscutible qualitat en gran part a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. El declivi o, fins i tot, la pèrdua d'aquesta institució centenària seria un error irreparable i inexplicable per a la ciutat i els seus habitants. Cal impedir-ho.