La ciutat com a espectacle

Ho confesso. A mi la Sagrada Família, des d'un punt de vista estrictament arquitectònic, em sembla un nyap. Enteneu-me, no voldria pas ofendre ningú, ja que estic convençut que l'edifici té molts altres valors i a més sento un gran respecte pel Gaudí de la Pedrera i el Palau Güell, per citar tan sols dues de les seves obres més fascinants. Però em temo que la Sagrada Família que he tingut l'ocasió de visitar darrerament té molt poc a veure amb aquests edificis i difícilment se'ns pot fer passar per obra d'aquest extraordinari arquitecte.

Parlem clar. Si ens ho mirem en termes purament arquitectònics i no fem cas d'altres paràmetres, l'edifici és una peça tronada i anacrònica que no respon en absolut a l'arquitectura que un s'espera del nostre temps, el segle XXI. Una obra que valorem més per l'obcecació i energia que ha suposat que no pels seus veritables valors estètics.

Una visita atenta a l'interior del temple deixa ben clar que la definició dels materials i detalls és molt maldestra i ni de bon tros està a l'altura de cap de les grans obres de Gaudí. La barreja d'elements i estils que hi trobem té molt poc a veure amb la riquesa i creativitat característica de la seva obra: els pilars rematats per uns capitells decorats amb uns medallons de vidre il·luminats de mil colors, els vitralls que barregen les formes pseudogòtiques amb composicions suposadament modernes, uns sorprenents ascensors panoràmics que perforen sense contemplacions tot el que es troben al davant i una il·luminació més aviat matussera encastada als motius de pedra del sostre. Tot plegat per configurar una nau que sembla un disseny fet a mida per convertir-se en un espectacle per a turistes, i que s'acosta més a l'estètica vulgar d'alguns centres comercials que a la del temple de culte cristià que devia imaginar el mestre. Creieu-me, si Gaudí aixequés el cap no li agradaria gens veure en què s'ha convertit el seu somiat temple expiatori.

Insisteixo, no vull que ningú em malinterpreti. Reconec els valors d'una peça que és capaç de generar cada any tres milions i mig de visitants a la ciutat però em declaro incapaç d'assimilar aquests indubtables valors comercials i econòmics a valors culturals, intel·lectuals, artístics o arquitectònics.

Tot això em ve al cap aquests dies arran dels estudis urbanístics que l'Ajuntament ha engegat per resoldre el problema que suposa la construcció de l'accés principal al carrer Mallorca. Ara mateix, aquest accés queda impossibilitat per un edifici d'habitatges que ningú entén encara com es va deixar construir, i que fa anys que està en una situació d'interinitat preocupant. Però encara que no fos per això, el flux enorme de turistes i la proliferació de comerç específic que porta associat fa molt complicada la vida de barri al voltant de la basílica i ja justifica sens dubte que s'hi faci alguna cosa. La sensació de provisionalitat dels afectats i la desagradable proximitat de la façana principal davant dels balcons que es pot intuir en algunes de les imatges aparegudes als diaris convida a pensar que molt probablement aquests afectats no veurien del tot malament canviar una mica d'aires i perdre de vista aquestes incomoditats. Però en aquests moments d'austeritat econòmica que vivim, amb retallades socials salvatges que afecten moltes famílies de la ciutat, ningú no comprendria una actuació cara i monumental que beneficiés un edifici molt visitat pels turistes però molt poc pels barcelonins, i que té més de negoci que no de monument o lloc de culte.

Mala peça al teler per als que hagin de decidir. Independentment dels pocs valors arquitectònics que pugui tenir aquest edifici, el cert és que cal fer alguna cosa urgentment per resoldre el problema urbà causat per aquest flux enorme de visitants. Però cal fer-ho amb el mínim cost possible i demanant que els promotors de la Sagrada Família s'hi impliquin i assumeixin també una part significativa de les despeses. De la mateixa manera que tot i estar molt contents i orgullosos per tots els èxits del Barça, veiem just demanar-li que compensi el cost del transport públic i la seguretat que suposen els dies de partit a hores intempestives.

El previsible alt preu que s'haurà de pagar per les expropiacions i per la nova urbanització de l'entorn de la basílica no hauria de recaure en les arques públiques. D'aquesta manera estarem ben segurs de no fer distincions entre els dos espectacles populars de més èxit que ofereix la nostra ciutat.