Destruint Barcelona

El Col·legi d’Arquitectes hauria de pressionar perquè la ciutat mantingués l’esperit i no perdés l’essència

Fa unes setmanes, cada matí, quan sortia de casa i girava el cap cap a la cantonada, m’envaïa un sentiment de tristesa. Uns pocs operaris es dedicaven intensament i amb una gran eficiència a enderrocar a cops de mall la Casa Almerich, una de les més significatives que tenia el barri de la Font d’en Fargues. Ara l’escena es repeteix, amb un trist canvi: la casa ja ha desaparegut i no en queda més que la pols. És una pena. Tant d’esforç que va ser necessari per aixecar-la, tant de temps que ha hagut de passar perquè prengués aquesta meravellosa pàtina que tan sols tenen alguns edificis molt especials, tot aquell treball de motllures, rajoles vitrificades i fusteries tan excepcional, ha desaparegut a cop de martell amb gran violència i terrabastall. Quin contrast tan gran entre el temps que cal per construir les coses i el poc que es necessita per destruir-les. Tota una metàfora dels temps que corren.

El barri ja no és el mateix i la trobarem a faltar. L’atmosfera d’un carrer, de l’espai públic, es basa en la qualitat de les seves arquitectures, i tinc molt poca confiança en el nou edifici que substituirà aquesta casa que formava part de la memòria col·lectiva del barri. Des que vaig venir a viure a Horta, ara ja fa més de vint anys, m’havia fixat en aquesta casa d’una arquitectura més que remarcable, on vivien un grup de joves amb una lleugera disminució acompanyats dels seus monitors. Pràcticament cada dia me’ls trobava de bon matí quan sortien, vés a saber cap on, i ens creuàvem les mirades amb una salutació tàcita. Ja feia dies que havien abandonat la casa i tot feia preveure aquest desastre.

El barri de la Font d’en Fargues és un lloc tranquil i desconegut per a molts barcelonins, que té el seu origen en les Cases Barates que va construir la Cooperativa de Periodistes a principis del segle XX. Les poques cases originals que encara es conserven presenten el típic estil de l’època influenciat pel Noucentisme i donen al barri la seva personalitat característica. Aquí hi tenia una casa d’estiu Adolf Florensa, arquitecte municipal de Barcelona, que també es va ocupar de construir el Casal del Barri i de la reconstrucció de l’església. També hi van passar temporades Antoni Rovira i Virgili i Joan Salvat-Papasseit, entre d’altres, i en una d’aquestes cases es va fundar el POUM. Sense aquestes poques cases que parlen d’aquest passat de ben segur que el barri perdrà tot el seu caràcter i la ciutat una part important de la seva història. Per què som tan incapaços d’entendre-ho?

Han enderrocat la Casa Almerich del barri de la Font d’en Fargues: la ciutat perd un part important de la seva història

L’associació de veïns ja n’havia alertat diverses vegades el consistori. Totes aquestes arquitectures no estan protegides, ni individualment ni com a grup. Sembla que la Casa Almerich no ha pogut esgrimir cap atribut artístic prou rellevant per merèixer la seva catalogació. Tampoc sembla que hi hagi cap intenció de resguardar el paisatge urbà del barri, la seva morfologia i els seus acabats, per garantir amb els nous edificis una bona continuïtat amb el teixit existent. Lamentablement no es pot confiar gaire en la qualitat dels arquitectes, massa vegades insensibles respecte a aquests valors, tal com es pot veure en moltes de les peces recentment construïdes a l’entorn. Cal fer alguna cosa amb urgència.

Entenc que és molt difícil prendre la decisió de quines peces mereixen ser protegides, i que això òbviament té conseqüències econòmiques que cal tenir en compte, però la veritat és que, si no arriba a ser per la pressió veïnal, en altres llocs com per exemple el Poblenou molts dels recintes industrials, entre els quals Can Framis o Oliva Artés, probablement no s’haurien conservat. I el poc record que ens queda del que va ser aquell barri ara encara seria més pobre. ¿És que no n’aprendrem mai?

Crec que és urgent canviar la nostra manera d’avaluar el nostre patrimoni, i deixar de tenir en compte tan sols aspectes formals o arquitectònics, per acceptar d’una vegada el paper que juguen algunes d’aquestes peces en la conformació del paisatge urbà i en la seva memòria històrica. Comença a ser urgent fer una lectura crítica del catàleg de peces protegides tenint en compte aquest criteri i que no tan sols les entitats veïnals sinó també institucions com el Col·legi d’Arquitectes, les escoles d’arquitectura o fins i tot el Museu d’Història de Barcelona exerceixin pressió per mantenir l’esperit i l’atmosfera d’una ciutat que, si no es fa així, dia rere dia perdrà part de la seva essència. Allò que la fa un lloc agradable per viure-hi i per visitar-la. Encara hi som a temps.