Modernitats rurals

Molts equipaments públics distorsionen l’entorn i ignoren la tradició ambla seva imatge cridanera i ostentosament moderna

Aquests dies he tingut la sort de poder passejar per alguns pobles de l’Empordà i he arribat a la conclusió que alguna cosa estem fent molt malament en la gestió del nostre patrimoni. Crec que encara n’hi ha molts que no entenen que conservar un entorn no consisteix tan sols a mantenir una petita part d’arquitectures històriques remarcables sinó que és molt més complex que tot això. Tenim la sort que molts dels nostres pobles encara mantenen un cert encant a causa sobretot del fet que les cases comparteixen materials, colors i unes proporcions semblants, però malauradament la vista acaba topant, en un moment o altre, amb algunes construccions que trenquen aquesta harmonia. Es tracta habitualment d’equipaments públics, molts d’ells construïts recentment, que amb la seva imatge cridanera i ostentosament moderna distorsionen el conjunt. Centres cívics, biblioteques, gimnasos, escoles i ambulatoris s’esforcen a fer-se veure amb una actitud arrogant que ignora l’entorn i la tradició del lloc i llueixen materials artificials i colors vius per reivindicar la seva suposada modernitat. S’ho haurien pogut estalviar.

Encara n’hi ha molts que no entenen que conservar un entorn no consisteix tan sols a mantenir una petita part d’arquitectures històriques remarcables

Aquest fet, que tots hem experimentat algun cop, no és en absolut casual sinó que és la conseqüència lògica d’una manera d’operar de les nostres administracions no tan sols equivocada sinó totalment perversa. M’explicaré: tots aquests edificis s’inicien amb uns concursos d’arquitectura que suposadament busquen el millor projecte, però que en canvi premien excessivament l’experiència dels arquitectes en programes similars ignorant la seva expertesa, per exemple, a adaptar-se al context. De manera que les administracions, en aquest clàssic i etern estira-i-arronsa entre forma i funció, llancen un rotund missatge sobre quines són les seves prioritats, cosa que fomenta unes arquitectures suposadament eficients però poc atentes al seu entorn. El component competitiu d’un concurs tampoc hi ajuda i totes les propostes es veuen obligades a cridar l’atenció del jurat, molt cops amb imatges llampants que en la majoria d’aquests entorns rurals són completament inadequades. Més aviat el que caldria demostrar en aquests concursos és el contrari: que amb els nous edificis no es fa nosa i no es fa malbé res. El més absurd de tot plegat és que hi ha unes normatives específiques amb instruccions tremendament estrictes que s’ocupen de garantir que aquests edificis funcionin perfectament encara que els arquitectes no tinguin cap experiència prèvia en el sector.

El problema és que els jurats que decideixen aquests concursos, formats per gent de la casa, són habitualment bons especialistes en la seva àrea que se senten molt còmodes opinant sobre aquests aspectes funcionals i molt poc valorant temes formals que consideren massa subjectius i potser fins i tot poc importants. Aquests aspectes que menyspreen, però, afecten directament no tan sols els usuaris de l’edifici sinó tots els veïns i visitants. Potser seria bo que els ajuntaments s’impliquessin més en la protecció d’aquests valors, que són l’essència i identitat del seu poble: el seu patrimoni més important.

¿Algú té algun dubte que el poble seria un millor lloc per viure-hi i visitar-lo si encara existissin les petites botigues?

Per acabar-ho d’adobar, darrerament s’ha estès també el mal costum d’urbanitzar un gran polígon industrial a l’entrada de cada poble i plantar-hi un supermercat dins una nau metàl·lica, amb un aparcament ben gran. Aquest fet no tan sols afecta la imatge d’aquests nuclis sinó que aconsegueix destruir el teixit econòmic i social importantíssim que suposa el comerç gestionat per la gent del poble. Tot plegat per acabar afavorint les grans empreses de fora i a sobre incentivar de manera absurda l’ús del vehicle privat per anar a comprar a la cantonada. ¿Algú té algun dubte que el poble seria un millor lloc per viure-hi i visitar-lo si encara existissin aquelles petites botigues? Això sí, tota aquesta festa habitualment la paga l’administració, que atrau aquestes grans superfícies oferint terrenys urbanitzats i a baix cost a canvi de la promesa de generar uns llocs de treball que molts cops són equivalents als destruïts i a sobre mal pagats. ¿Estem segurs que paga la pena?

És simptomàtic que, ara que la gent està cada cop més convençuda de la necessitat de consumir productes de proximitat i amb el potencial que això pot significar per a l’economia local i per atraure visitants de qualitat, quan preguntes en un petit poblet de la costa de l’Empordà on pots comprar peix per sopar, els veïns et recomanin que agafis el cotxe i te’n vagis al súper, que el trobaràs millor. ¿És que ens hem tornat tots bojos?