Apunt d’acabar el quart any de mandat, cosa que donaria per tancada una legislatura política, els socis del Barça estan cridats a les urnes però no per triar el pròxim president. Tècnicament queden dues temporades per als comicis presidencials, tot i que ningú ho diria si fem cas als moviments dels teòrics aspirants. Els que des de fora observen l’escenari i els que des de dins ja tenen agenda pròpia. Moviments que catalitza el primer equip en cada evidència que la política esportiva dels últims tres anys ha sigut un fracàs. Aquestes quatre ratlles pretenen ser una petita aproximació a una fotografia del que es mou en les profunditats.
Des del 2003 i la victòria electoral de la candidatura Laporta tot el que ha passat al voltant del club ha girat entorn de tres personatges clau: Laporta, Rosell i Soriano. Els alts i baixos de les (males) relacions entre els tres han marcat el pols del club. Per complicitat i proximitat ideològica, tots ells han generat unes famílies polítiques que esmolen l’eina per quan cridin a votar. Si ningú no ho evita, ens les trobarem totes tres representades en les propostes electorals del 2016 o de quan toqui.
Laporta és l’únic dels tres a qui previsiblement trobarem en carn i ossos. Però també hi serà Agustí Benedito, que neix de l’òrbita ideològica del laportisme. Soriano és a Manchester, però tal com el 2010 es va improvisar la candidatura d’Ingla des del seu entorn quan van metabolitzar que Spanair impedia el pas al Barça, ara el mateix entorn treballa en silenci per una proposta més treballada. I el sandrisme també tindrà el seu espai. Si no hi ha canvis sobtats en aquesta muntanya russa en la qual estem instal·lats des de fa mesos, de la junta directiva actual en sorgirà com a mínim una proposta electoral. Potser més d’una, si fem cas de les expectatives personals de molts dels que fins fa poc eren pilars del president Rosell i que ara comencen a pensar discretament en clau personal de futur.
El 2003 la suma de les tres famílies va emprendre la revolució i va catapultar el club a l’excel·lència. Les batalles posteriors entre ells n’han alimentat la cara B, les misèries que ens ocupen periòdicament. L’odi és massa gran entre ells per imaginar un govern de concentració impossible com el del 2003. S’està posant l’escenari per a una proposta revolucionària des de fora d’aquest circuit amb opcions i espai d’èxit. Si és que la crisi econòmica ho permet.
