Tartamut, coix i amb aparents problemes de relació amb els altres, sempre en un discret segon pla. Claudi, el protagonista del bestseller de Robert Graves, Jo, Claudi, sobreviu a totes les conspiracions de l'antiga Roma fent-se passar per inofensiu. Arriba al punt d'accentuar els tics facials i d'aquesta manera aconsegueix fer creure als taurons del seu voltant que no és una amenaça en la lluita pel poder. Un peix bullit. Va avançant en la direcció del vent sense fer-se notar i va veient com els més ambiciosos cauen enverinats o apunyalats pels mestres de la intriga.
Josep Maria Bartomeu ha heretat el tron de Sandro Rosell. Ha estat l'ombra del seu amic en els temps dolços de la victòria electoral del 2003, en la dura convivència amb Laporta i Soriano, en la dolorosa dimissió, i en el disseny de l'assalt definitiu al poder del 2010. Sempre a segona fila però a la foto, Bartomeu ha tirat de tarannà conciliador mentre molts dels seus companys de junta no ocultaven un cert afany revengista. La cara amable del règim, ha fet servir alguns dels atributs del Claudi de la novel·la per aconseguir els seus objectius. Expliquen que els membres del board de l'Arsenal van perdre la paciència amb el senyor del somriure infantil que negociava amb fermesa experta.
El rumb del segon tram del mandat de Rosell-Bartomeu agafa un camí radicalment diferent del que ha seguit fins ara. I ho fa no per casualitat sinó per una elecció voluntària. Qualsevol diria, escoltant els directius actuals, que són més hereus que orfes del sandrisme. Això sí, tot sempre amb una rialla i amb un tarannà renovat. Aires nous com si en lloc d'una dimissió traumàtica s'hagués produït un final de mandat regular. La legitimitat es posarà en qüestió, cert, però tenen un as a la màniga que poden activar per guanyar-la. Aprofitar que marxa el líder per posar-ho tot en qüestió. Fins i tot l'acció de responsabilitat contra el règim Laporta per oferir generositat i visió de futur com a canvi. El retrovisor, tancat a l'armari.
A la novel·la de Robert Graves, Claudi va sorprendre tothom quan va tocar el poder (que era el seu autèntic objectiu). Ni tartamut ni coix i sense tics, va governar amb criteri i va consolidar el seu poder. Bartomeu no ha estat mai ni tartamut ni coix. No se li coneixen tics. Però ha semblat inofensiu fins fa poc. A la seva primera compareixença de premsa va enviar el missatge que si ha aterrat és per governar. Ara, però, com Claudi, serà al centre de totes les dianes.
