Collonades i autoritat
Periodista de Catalunya RàdioEstem d’acord que malauradament el periodisme, i en especial algunes expressions del periodisme esportiu, flirteja amb la crònica rosa d’uns anys ençà. Deu ser difícil de conviure amb aquesta dinàmica des de dins del búnquer del vestidor. Havent fet l’autocrítica, també és veritat que històricament sempre s’ha parlat del que passa sobre el terreny de joc o als entrenaments des d’una aproximació general. Que sigui notícia un desaire de l’estrella de torn cap al seu entrenador en el moment d’un canvi o en qualsevol altra circumstància d’un partit no té relació amb cap deriva de l’exercici periodístic. ¿O no va rebre tractament de notícia l’escena que l’enyorat Luis Aragonés va protagonitzar agafant pel pit el jove i desbocat Eto’o després d’un gag del camerunès en el moment de ser substituït?
Messi, Neymar i Alves han qüestionat l’autoritat al suposat líder del projecte. Primer va ser Messi prescindint de participar en l’entrenament posterior al mal partit de Sant Sebastià, que, a més, era obert al públic. Alves ha estat fidel al seu histrionisme quan ha emulat el seu amic Messi en una circumstància similar, i ja hem vist Neymar a Sevilla. Es pot dir clar. Li han faltat al respecte a l’entrenador. I també han enviat un missatge a l’exterior: l’autoritat recau en els jugadors i no en la banqueta.
Queda clar que després dels incidents posteriors a la famosa derrota d’Anoeta en el primer partit de l’any, els jugadors han vist passar el cadàver de Zubizarreta, han establert interlocució directa amb el president i en paral·lel ha anat degradant-se la suposada posició d’autoritat de Luis Enrique. Si internament ja es deu respirar com una realitat palpable dia a dia, el que fan els jugadors més poderosos (aquells dels quals és impossible prescindir per guanyar) ho trasllada a l’arena pública. La temporada se li ha fet llarga. Segur que Luis Enrique ha viscut els últims mesos, des dels esdeveniments posteriors a Anoeta, com un greuge íntim. Una ferida dolorosa però que es pateix en silenci. Com les hemorroides. I cada cop avancem cap a un escenari com el que dibuixava en un tuit just després del partit l’Oriol Domènech, un dels periodistes més lúcids de la ciutat: costa visualitzar Luis Enrique aguantant estoicament les collonades dels cracs una temporada més. Sense autoritat es fa difícil sobreviure. Sense autoritat, l’entrenador sembla un actor secundari amb l’únic objectiu de comunicar les alineacions dels partits i protagonitzar rodes de premsa. No són collonades. El fet en qüestió ve de les profunditats de l’equip i objectivament és notícia.
