19/02/2013

Estupefaccions

2 min

La història va deixant estupefactes pels marges del camí mentre fem via. Estupefactes ho estan els directius del Barça. Mes a mes, els bancs els cobren quantitats importants pel manteniment d'un aval. Exposen el seu patrimoni personal i/o familiar com a garantia d'una bona gestió mentre les despeses per mantenir-lo (els bancs, sempre els bancs) els delmen el compte corrent. Operacions com la venda d'Ibrahimovic van ser especialment valentes tenint en compte que l'amortització ajornarà el fet de treure's de sobre la llosa de l'aval. Des d'aquesta perspectiva, no és cap secret que se'ls regira l'estómac en pensar que els seus predecessors van esquivar aquest peatge el 2006 i que, fins i tot amb l'aval d'una sentència del Suprem, l'opinió pública sembla impermeable a la seva postura. Amanit, esclar, amb un poc o un molt de venjança.

Canviem de bàndol. La trinxera contrària supura estupefacció. Laporta viu personalment com una injustícia el camp de mines en el qual discorre la seva vida en sortir del club després d'haver-lo rescatat de l'infern de Gaspart i haver-se atrevit, entre altres coses, a apostar per un tècnic sense experiència. És fàcil imaginar-lo tenint malsons amb la idea que la història serà més dura amb ell que amb Gaspart. Però, amics, el premi al rostre més genuí de l'estupefacció se l'enduen els excompanys de junta de Laporta, enfangats en el polvorí de l'acció de responsabilitat, quan van sentir en seu judicial que el seu líder havia ingressat uns quants milions d'euros uzbeks.

L'entorn també té la seva dosi d'aquesta sensació. Els treballadors del club la van experimentar ahir en saber que els seus mails van ser monitoritzats durant tres anys. O els periodistes, que contemplem estupefactes com se'ns acusa de tenir una o altra lleialtat fosca en funció de si la informació que firmem beneficia uns o altres. O els socis, aficionats, lectors i oients que s'ho miren des de la barrera.

Tots plegats haurien d'estar una mica alerta. De l'estupefacció a la indignació hi ha una línia extremadament fina. A la vida real, la ciutadania ha fet aquest recorregut i es mira els partits polítics tradicionals amb distància i desafecció. Com si visquessin en una dimensió paral·lela al marge de la duresa del dia a dia. Els habitants de les dues trinxeres del Barça corren aquest risc, el de neutralitzar-se mútuament. Si algú amb prou talent, discurs, recursos i habilitat se n'adona, té una finestra d'oportunitat per convertir-se en una alternativa revolucionària amb possibilitats. Al loro .

stats