La sentència ha estat tan maltractada per excés d’ús en el món polític que fa vergonyeta fer-la servir. Però el cas és que ve al cas. El president Tarradellas va deixar dit allò que “en política es pot fer tot menys el ridícul”. Doncs això. El Barça s’introdueix en un període extremadament delicat de la seva història. Un moment clau que determinarà el futur a mitjà i llarg termini. En pocs mesos s’han de produir dos moviments que marcaran si el club és capaç de mantenir-se en l’aristocràcia de la indústria futbolística o baixa un graó per instal·lar-se en aquella segona fila dels que veuen de prop l’excel·lència. I passi el que passi, el que s’ha d’evitar de totes totes és acabar fent el ridícul. A tots els nivells.
Els socis votaran per beneir o desestimar l’operació més important per a l’entitat en les pròximes dècades. Al referèndum no es pot fer el ridícul si no volem avançar tots plegats cap al precipici. Ni els que votaran ni els que organitzaran tota la festa. Els socis haurien de fer l’esforç d’allunyar-se de la circumstància i emetre el vot amb una reflexió profunda. Votar sí o no basant-se en si es vol fer fora un equip directiu o blindar-lo no sembla el més adequat. Estaria bé que els interessos de l’entorn renunciessin a la instrumentalització del procés. I la junta, conscient del que s’hi juga, hauria d’allunyar-se de la temptació de la propaganda i fer una aportació al debat real. Plantejar una maqueta amb canvis urbanístics que ni tan sols s’han començat a negociar amb les autoritats municipals ni amb el govern del país és, com a mínim, poc adequat. Si no s’avança en les dues línies ens exposem a fer el ridícul a principis d’abril.
L’ara totpoderosa estructura tècnica té el repte de dissenyar la sacsejada imprescindible del primer equip per garantir-ne la competitivitat futura. No hi ha excuses ni marge per a l’error. És la temporada clau per a l’èxit o el fracàs de la gestió de Zubizarreta. Si ell i els seus col·laboradors més directes no han entrat en la voràgine discreta de preparar el terreny per a les decisions doloroses que s’han de prendre, fan tard. De moment sabem l’aposta Ter Stegen i el fitxatge de Halilovic per al filial. Seran tan imprescindibles el talent, el treball i la sort per encertar en els fitxatges com la valentia per decidir els adéus necessaris que s’insinuen. Altre cop, errar-la ens acosta al ridícul.
Però la feina més urgent ara per ara és apuntalar el primer equip perquè no hàgim de recórrer per enèsim cop a la frase del president Tarradellas, aplicada dolorosament al futbol.
