N’hi ha prou vivint un partit al Parc dels Prínceps per adonar-se que el PSG ha fet un salt endavant de qualitat pel que fa a la seva organització interna. Es tracta d’un estadi antic però l’organització del club no pot ser més moderna a tots els nivells. Passejar-se per les oficines del Manchester City serveix per prendre consciència que internament la seva estructura està avançada als temps, tot i que els resultats al camp no acabin d’acompanyar. I si t’expliquen en profunditat l’organigrama i el funcionament d’un club com el Chelsea, instal·lat en un estadi petit i urbà, t’adones que albiren el futur amb més claredat que el Barça. Un exemple perquè quedi clar que no només parlo de futbol: qualsevol d’aquestes tres institucions organitza les seves gires d’estiu asiàtiques o americanes amb la filosofia de traslladar la seva Disneyland particular a mercats llunyans perquè els compradors de samarretes asiàtics vegin de prop els ídols. L’últim cop que el Barça es va presentar a Orient ho va fer amb un estil més propi de Carpanta que d’una marca global del segle XXI per estalviar dos duros.
Què passa a la lliga espanyola? Segueix pivotant en la rivalitat Barça-Madrid però per sota de la superfície passen coses. De moment passa inadvertit però clubs com el València i l’Atlètic de Madrid estan fent passos endavant per reduir la distància que els separa dels dos grans. A València l’exblaugrana Rufete ha construït una estructura esportiva que comença a donar fruits, i el club rebrà una injecció econòmica important dels nous propietaris. Creixerà. L’Atlètic de Madrid l’encerta en la política esportiva i només la seva tendència a l’autodestrucció el pot privar de fer el pas endavant definitiu per consolidar-se en el paradís dels que guanyen títols de Lliga periòdicament. A més, a partir del 2016 els ingressos per drets de televisió s’incrementaran per als més modestos.
Amb aquest panorama el Barça corre un risc altíssim si s’adorm mentre els competidors directes avancen. El club vist des de dins s’assembla molt a un ministeri governat apàticament per alguns executius (no tots) amb mentalitat de botiguer. El 2003 es va fer una revolució quan ja teníem un peu i mig a l’abisme. Entre Laporta, Rosell i Soriano van fer avançar deu anys de cop el club, i això s’ha traduït en els èxits esportius més importants de la història. La inèrcia de la revolució s’ha esgotat i ha donat pas a una guerra civil que encara que no es vegi llasta la feina diària. El risc d’involució per deixadesa és altíssim.
