L'assistència de Zambrotta
No s'havia jugat ni un quart d'hora de partit i ja quedava clar que l'equip no superaria l'espessor amb què tancava el cicle. I el més espès de tots era Gianluca Zambrotta, un italià que mai va acabar d'integrar-se al Barça ni a Barcelona, que va decidir fer una assistència de luxe a Scholes perquè fes el gol de gràcia al projecte de Rijkaard. Aquell equip ho tenia tot per convertir-se en un equip de llegenda. Tot menys l'esforç i l'ambició per no adormir-se al gimnàs després d'haver canviat la tendència destructiva de la història del club. A l'aeroport de Manchester, tornant de la desfeta, es va gestar el final d'aquella etapa. I els rostres dels jugadors esperant l'avió de retorn a casa deixaven meridianament clar a qui se li'n refotia haver perdut en semifinals i qui s'estava maleint per haver deixat escapar una nova final de Champions.
Tot aquest quadre que sembla d'una època llunyana va succeir a finals de l'abril del 2008. És la primera de les sis semifinals de Champions que tots plegats ens enorgullim a enumerar per exhibir amb dades el domini del Barça en el futbol europeu d'aquest principi de segle. El d'Old Trafford va ser un final de cicle en tota regla. Un topar contra la paret després de fugir endavant a 160 km/h.
La d'avui és la primera semifinal des d'aquell abril del 2008 en què el Barça no es presenta com a favorit. No falten els que han volgut mirar-se al mirall d'aquell dia a Old Trafford per anunciar una maltempsada similar. El cas és que entre avui i la tornada de l'1 de maig el Barça ha de posar a prova si el que ha passat les últimes temporades ha instal·lat una cultura, una manera de funcionar, o només hem experimentat un parèntesi gloriós. A més, l'equip es mereix la confiança que no tenien Zambrotta i els seus companys. Han tremolat les cames a París i a Milà, cert, però també és veritat que el vestidor s'ha sobreposat a les dificultats extraesportives que s'han presentat aquest any a base d'ambició i qualitat.
Passi el que passi, la cultura de l'èxit està instal·lada per no marxar. Desinstal·lar-la no depèn només d'un bon o un mal resultat en una cita tan important com una semifinal de Champions. S'haurien de fer les coses molt malament en altres àmbits per seguir el mateix camí. Al cap i a la fi, Zambrotta només va ser el responsable de posar la cirereta al que en aquell moment vam descriure com l'autocomplaença. Ara no és el cas. Bon dia (i bon vespre) de Sant Jordi.
