L’estelada del meu amic
Tinc un amic que es va comprar una estelada el 1989 en una paradeta dels maulets a la Fira de Sant Josep a Mollerussa, que la conserva, i que va boig per tancar-la en la profunditat de l’armari perquè ja no sigui necessària. La bandera es conserva en bon estat tot i que ha voltat mig món. El meu amic l’ha portada a totes les manifestacions, concentracions, festes i desplaçaments possibles. Fins i tot li van caure les llàgrimes, el maig del 2006, quan des de la tribuna de Saint-Denis va observar orgullós com un jugador del Barça la va treure a la gespa en la celebració posterior a la final de la Lliga de Campions. Em permeto aquest apunt personal perquè fa temps que aquest amic no va al Camp Nou i no treu a passejar l’estelada a l’estadi, però després de la segona sanció va reservar la data i demà seurà a tribuna amb el tros de tela que l’acompanya des de fa 26 anys.
Al propietari de l’estelada no li agrada que li diguin el que ha de fer. Si la treia en temps difícils en què era un cos estrany en la societat catalana, ¿no l’exhibirà ara que s’hi ha apuntat la majoria del país? Sap que el Camp Nou serà un mar d’estels i barres grogues i vermelles, hi hagi o no hi hagi campanyes externes d’entitats civils que animin els socis del Barça a portar-les. Tampoc passarà per l’adreçador si les negociacions Barça-UEFA, que s’han intensificat des de dissabte i han provocat un cert desglaç en les relacions, acaben en un comunicat del Barça en què es demani als assistents que s’estalviïn d’emetre lemes polítics durant el partit.
A més de ser independentista, el meu amic també té guardat a casa el carnet de soci i no vol donar arguments a la UEFA perquè llegeixi el que ha de passar dimecres com una provocació. Si els senyors de Nyon entenen que el Barça s’hi ha posat bé per permetre un aquelarre en contra seu, les conseqüències poden arribar a un nivell important de dolor. Em truca i em pregunta per què carai calia fer tant de soroll si actuant amb l’espontaneïtat de cada partit n’hi hauria prou per enviar un missatge extraordinari de dignitat. No li sé respondre. A vegades se sobreactua després d’haver deixat passar l’oportunitat de plantar cara en el moment adequat.
La llibertat d’expressió es reivindica exercint-la. El “més que un club” es defensa des de la pròpia responsabilitat individual de cada soci/propietari. Sense que ningú extern orquestri campanyes. El conec. Acabarà portant la vella estelada al Camp Nou i al minut 17:14 farà el que toca. Però perquè ho haurà decidit ell.
