De Mandela a la Sala París
Juny del 2007, el Barça fa el ridícul. L'equip es desplaça a Sud-àfrica per jugar un amistós de caixa/cobri i el departament de protocol aconsegueix una audiència amb Nelson Mandela. La fotografia és de les més tristes dels últims anys. No pas pels que hi són (Iniesta, Oleguer, Thuram, Van Bronckhorst i Belleti), sinó pels que es queden a l'hotel. Segurament al gimnàs.
Dissabte el club va començar a reparar un greuge històric amb el seu propi passat. La sala més noble de l'Estadi, la Sala París -on surten fotografiats molts dels que no es van despertar per visitar Mandela-, va acollir un emotiu homenatge a Don Antonio Ramallets i Josep Seguer. Un èxit sense gaires precedents. Un pas endavant per fer justícia amb la història, similar al que va fer la ciutat de Barcelona quan va deixar de viure d'esquena al Mediterrani. Un dels actius d'aquesta junta directiva és, precisament, la voluntat de donar valor als exjugadors per acostar-nos a la mística anglesa que tantes vegades hem envejat. I ho fa amb la força del convenciment, que ha faltat en altres moviments com la Grada d'Animació.
Hi era el president tot i tenir obligacions familiars, s'hi van deixar veure noms il·lustres del barcelonisme de totes les èpoques, però ni rastre presencials de jugadors actuals. Que quedi clar, els futbolistes del primer equip ajuden més o menys els exjugadors blaugranes lluny de les càmeres. Però hi ha moments d'altíssima càrrega simbòlica, detalls, fotos històriques, que deixen poc marge per a excuses. Algú hauria d'haver segut al costat de Josep Seguer a primera fila. Des del 2008 el vestidor és una mena d'ens autònom amb dret a decidir i confederat amb la institució. El club es troba sovint amb dificultats per convèncer els il·lustres habitants del búnquer per a actes com el de fa quatre dies. Assignatura pendent. ¿O algú dubta que Vidic o Ryan Giggs es limitarien a gravar un vídeo per sortir del pas en un homenatge del United a Bobby Charlton?
Si tot va com ha d'anar, d'aquí 50 anys, quan els Puyol, Valdés i companyia siguin uns venerables octogenaris, els dirigents del futur miraran enrere i homenatjaran amb tots els honors els supervivents del millor equip de la història. Si arribem a veure-ho, estimat lector, ens emocionarem davant la televisió amb llàgrimes de nostàlgia, com diuen que es va emocionar Don Antonio dissabte des de casa. Algú recordarà que tot va començar amb tributs com el de Ramallets i Seguer. I se'ns farà difícil de recordar qui hi era i qui no. Ho atribuirem, sens dubte, a coses de l'edat.
