No en tindrà prou tunejant el tarannà de cara enfora. Si Bartomeu està disposat a exercir el poder que es desprèn del seu càrrec necessitarà més que un canvi de formes i un somriure. Haurà d'alterar els equilibris interns al club si no vol quedar engolit en una dinàmica que s'ha emportat l'expresident Rosell. Fins ara, el poder del club orbita entorn d'una única figura: la del director general, Antoni Rossich. Emparat en el poder absolut que li ha atorgat Rosell i treballant a l'ombra, Rossich ha fet i desfet amb guant de ferro. Tant, que mentre al president Rosell se li apareixien gegants enemics externs darrere de cada molí de vent, a la rereguarda els suposats aliats de confiança amb responsabilitats, com el director general, li construïen un camp de mines. Un parell d'exemples.
Cas 1. Els nens a l'estadi. Al club tothom sap que la direcció general es mira el més que un club amb el filtre d'una taula d'Excel. Davant la proximitat d'un Barça-Madrid en horari infantil, l'Excel oferia una coartada d'or per tancar l'aixeta dels nens gratis a l'estadi. A canvi, més seients per comercialitzar a taquilla. Ingressar i ingressar sense atendre als intangibles del club. Les friccions amb l'àrea social del vicepresident Cardoner van ser històriques. Pel què (prohibir l'entrada als nens) i pel com (elevar un assumpte tan delicat a l'ordre del dia de la junta el mateix dia i amb presses). Al final, el president va quedar exposat i va flirtejar amb el ridícul per defensar parlant d'estampides una decisió poc madurada i amb interessos més comercials dels que s'han acabat venent. Ara al camp hi ha festa quan s'arriba a tres quarts d'entrada.
Cas 2. La gira asiàtica. La direcció general i els seus executius de confiança van quedar en evidència. El Barça va viatjar a un mercat clau com l'asiàtic en un avió de nyigui-nyogui. Per un estalvi irrisori (tornem-hi amb l'Excel) els desplaçaments i els hotels dels jugadors van ser un viacrucis. El malestar de l'àrea esportiva va ser de tal magnitud que l'aleshores vicepresident Bartomeu va demanar responsabilitats. De nou, tensions. De nou, ningú assumeix responsabilitats tot i que hi havia una persona de confiança de la direcció general directament assenyalada.
Als anys 80 es va fer popular la sèrie de la BBC Sí, ministre. Jim Hacker, ministre de la Corona britànica, impulsa un projecte reformista que topa amb l'immobilisme de Sir Humphrey, el funcionari totpoderós que acaba remenant les cireres entre bambolines. Bartomeu ha de decidir si es resigna a ser Jim Hacker o si li resta poder a Sir Humphrey.
