Vist des de dins, observat de prop, el dia a dia del Barça s’assembla més al d’un ministeri que al que podem imaginar que es viu a les oficines d’una marca moderna com Apple. La imatge exterior -la d’aquesta marca que enlluerna el món amb els millors jugadors del planeta, un estadi majestuós i milions de fans a Facebook- contrasta amb una gestió diària carregosa i poc connectada amb la realitat. D’aquesta dinàmica en neix el procés que ha acabat amb la primera xiulada de l’estadi a Bartomeu. Altre cop el president entoma al cul una puntada que mereixerien els que l’han tornat a portar a l’hort. Una constant en el seu mandat i també abans en l’època Rosell.
L’àrea més sensible és l’esportiva. I aquí Andoni Zubizarreta s’ha convertit en una mena d’element radioactiu que contamina el que toca. En un club dividit per totes bandes, el director esportiu genera un consens inèdit. Això sí, en contra seva. La primera sèrie de mals resultats del primer equip, i l’evolució de fitxatges com Vermaelen, Douglas i els reforços del filial, han provocat una crisi de confiança en sectors de la junta directiva que mesos enrere miraven cap a una altra banda i ara qüestionen obertament si la feina s’ha fet com toca. Ara mateix l’estabilitat del club ho ha apostat tot a l’èxit del projecte Luis Enrique. Una aposta arriscada. Els assessors preelectorals de Bartomeu, que es deixen veure pel club i que ja estan fent feina, li aconsellen perdre llast i prescindir de Zubizarreta abans de la cita electoral. A l’estiu era un tallafocs claríssim. Ja veurem si ara també fa aquest efecte si el president es decideix a acceptar els consells del seu cercle més íntim.
En l’àrea executiva -en el que passa als budells del club- la intervenció del president ha quedat a mig fer. Ni ha neutralitzat el poder plenipotenciari del director general, ni ha aconseguit consolidar el gerent que va fitxar fa uns mesos. Amb aquesta indefinició, el club avança cap al funcionament ministerial i es produeixen situacions com la de dissabte. Algú té la brillant idea d’exposar el president en un vídeo amb la idea marciana de vincular-lo a l’èxit de Messi, i la grada el xiula obertament per primer cop tot i haver guanyat golejant un rival directe pel títol de Lliga. Ni rastre d’una anàlisi com toca d’una iniciativa tan delicada.
Segurament encara no s’ha arribat al punt de no retorn. A aquell terreny a partir del qual ja no es poden redreçar les coses. Però hi estem molt a prop i la dinàmica ministerial per sota del president no s’atura.
