LA PÀGINA BORDA

Vides paral·leles

Abans del 2003 la línia de separació estava instal·lada de manera difusa. Els tentacles del club es feien molt presents al vestidor i la política esportiva estava marcada per la junta directiva (o el president) de torn. La victòria de Laporta-Sandro-Bartomeu-Soriano en la revolució del 2003 ens ha deixat aquest preciós llegat, acompanyat de tota una sèrie de guerres intestines que també han arribat als nostres dies de maneres molt diverses. El 2003 es van instal·lar dues realitats paral·leles al club que condicionen l’actualitat.

El dia a dia del futbol viu instal·lat sota la protecció dels murs de la Ciutat Esportiva. El 2003 es va dibuixar una frontera clara entre la institució i el vestidor. Entremig, d’enllaç, les successives direccions esportives que fins al moment han sigut més esportives que direccions. La transició al nou model la va patir principalment Frank Rijkaard en els primer mesos de mals resultats del seu mandat, però a partir del gener del 2004 el Barça com a club li va concedir un règim de pràctica independència a l’àrea de futbol. El 2008 Guardiola la va eixamplar abandonant el camp d’entrenament de La Masia i desplaçant els futbolistes i el seu staff a la Ciutat Esportiva, fins aleshores infrautilitzada. Allà han viscut al marge de tot. Allà al Baix Llobregat s’han protegit de les sacsejades institucionals que en algun moment han fet trontollar la nau institucional.

El club ha viscut aquests anys en un Dragon Khan constant. També com a herència de la revolució del 2003. Els primers mesos de mandat del pack Laporta-Sandro-Bartomeu-Soriano són els millors de la història recent. La guerra de guerrilles que s’ha instal·lat a l’entorn del club és l’herència maleïda del Big Bang que va esclatar quan les relacions entre els quatre es van trencar estrepitosament. És a dir, si avui vivim pendents del poder judicial és en bona part producte dels conflictes intestins que van néixer en aquella època, combinat amb els complexos de l’etern rival i el seu poder extraesportiu.

Els escassos quilòmetres que separen les oficines administratives del club i els camps d’entrenament ens han salvat a tots plegats. Hem pogut afrontar les convulsions institucionals sabent que cada dimecres o diumenge tindríem una alegria. Aquest cordó sanitari, que no són compartiments estancs però sí un federalisme ben aplicat, no es pot mantenir sempre però si no hagués existit potser ni uns ni els altres serien al club a hores d’ara.