El clàssic de la llotja
Hi ha un desequilibri de l’ordre natural que explica bona part del que vivim en els nostres dies. De tota la vida, des de quan el futbol feia olor de puro i es llançaven coixinets a la gespa en cas de mal arbitratge, el poder i la capacitat econòmica de la llotja es corresponien amb èxits esportius. I quan es produïa una anomalia en aquest ordre natural, el sistema s’encarregava de corregir-ho en un període molt curt de temps. Els més veterans d’entre els socis del Barça i els estudiosos del tema Di Stéfano podrien aprofundir molt en aquesta matèria.
Les convulsions del nostre temps poden tenir molt a veure amb una situació semblant. Els directius del Barça ho diuen poc en públic, però en privat lamenten que els instal·lin en una mena de sala privada cada cop que visiten la llotja del Santiago Bernabéu. No els falta de res ni els posen un guarda de seguretat privada, però els directius blaugranes dels últims règims han tingut clar que són un cos estrany en aquell hall of fame del Poder Real ibèric. En canvi, els visitants habituals de la llotja del Camp Nou fan que el Barça perdi aquest partit de golejada. Hi ha poc poder real a la zona noble. N’hi ha més als seients de tribuna que envolten la llotja que a dins de l’àrea presidencial. No ser un país normal també es nota cada dia de partit.
On radica el desequilibri? Que des de la llotja de poder raquític (batejada amb el nom d’un expresident i exdiputat assassinat pel feixisme) es va celebrar fa uns mesos el segon triplet dels últims anys. Que el governant de la llotja de Barcelona ha canviat 3 cops en els últims 10 anys però que, sigui qui sigui el president, s’ha assegut algun dia a la llotja del Bernabéu al costat dels responsables de l’estat espanyol i ha celebrat una gran nit visitant (Bartomeu encara no com a president però sí com a directiu). Des del 2003 hem vist un senyor amb bigoti i molta dignitat aplaudir el Barça de Rijkaard, hem sentit el “ purquè ” llastimós de Mourinho a mans de l’autèntic “puto amo” del moment i hem compartit allò d’estirar-nos la samarreta a l’estil Piqué després de fer el sisè gol del partit.
Fitxar Neymar ha estat la darrera ofensa al poder poc acostumat a rebel·lies d’aquest tipus. A casa nostra s’han fet les coses malament en molts aspectes. El fitxatge del crac brasiler ha estat un nyap considerable que ha acabat als tribunals d’aquí i d’allà. Això no ho discuteix pràcticament ningú. El que no podrem comprovar mai és si tot això hauria passat si l’ordre natural, l’antic règim, hagués prevalgut.
