La comoditat de les estrelles
El mantra d’aquests dies que vivim diu que la junta directiva del Barça i les opcions del candidat Josep Maria Bartomeu depenen dels resultats del primer equip. Ho repeteixen a dins i fora del club. Si l’equip arriba al final de totes les competicions pugen les accions de la candidatura. En cas d’aixecar la copa orelluda de la Champions o de vèncer el pols amb el Madrid i l’Atlètic a la Lliga, les cases d’apostes veuran amb més benevolència que ara mateix les opcions de la via electoral oficialista. Una altra idea recurrent que s’ha instal·lat en l’imaginari de l’entorn des que Josep Maria Bartomeu ha assumit la presidència: li costa prendre decisions, els seus tempos per canviar les coses són lents.
La combinació de les dues idees ens ha portat al moment actual. Andoni Zubizarreta ha desaparegut sobtadament de l’escenari. Era un destorb per a la plantilla i un llast per a Bartomeu. Expliquen els que té a prop que el president ha assumit personalment la interlocució amb la plantilla i que el WhatsApp el té més calent i operatiu que mai.
Una altra nosa: Emili Sabadell. El team director va entrar al camp de mines del vestidor blaugrana com si conduís un tractor dels dolents. I, esclar, va trepitjar uns quants artefactes explosius. El president Bartomeu ha servit el seu cap en safata als líders de l’equip amb la mateixa actitud que els nostres avantpassats invocant els déus perquè els siguin benignes en l’aventura definitiva. I tot això no hauria sigut possible sense la desaparició inicial de qui movia els fils: l’exdirector general Antoni Rossich.
A finals de gener, doncs, tenim el president mantenint fil directe amb el vestidor i els jugadors importants de la plantilla amb més poder del que tenien fins ara. L’entrenador ha fet un pas al costat i li hem vist algun gest conciliador com rebaixar la tensió amb els futbolistes i a la sala de premsa. O anunciar les llistes de convocats un dia abans. Segur que es tracta d’una coincidència però tot ha passat mentre per primera vegada veiem repetides tres alineacions titulars.
El full de ruta queda clar. Que hi hagi el màxim de confort per als futbolistes. Si d’ells depenen tantes coses han de desaparèixer les excuses per a un rendiment deficient. Fins al mes de juny o juliol, fins que es facin les eleccions i mentre vagin guanyant, ells seran els que tindran tot el poder a les seves botes. Aquest és el pacte tàcit. El que permet pensar a guanyar eleccions, títols i/o la cinquena Pilota d’Or.
