05/01/2015

La dignitat sobrevinguda

2 min
Andoni Zubizarreta amb Carles Puyol el dia que va anunciar la seva retirada.

Periodista de Catalunya RàdioZubizarreta es passejava per les oficines i per la Ciutat Esportiva com una andròmina del passat. Una mena de zombi de Walking dead infectat pel virus del cicle anterior. Una elecció de Guardiola executada per Sandro Rosell. A cap dels dos els molestava el seu perfil per seguir governant al seu gust sense que el director esportiu plantegés problemes. Parlant en plata: Zubizarreta encaixava perfectament en la figura ideal per menjar-se els problemes, sense afany intervencionista, fent bona cara i a sobre exercint de portaveu-que-no-diu-res. Rosell podia fitxar, Guardiola quedava alliberat de reunions molestes i l’excapità-porter gaudia d’un càrrec amb una falsa pàtina d’home íntegre i sacrificat. Fins diumenge.

Zubizarreta ha plegat ell. Un home tan culte com el basc i amb un domini tan excels del llenguatge havia de saber que l’estripada contra el president després de perdre a Donosti suposava accelerar els terminis d’una decisió que ja estava presa. Tothom ho sabia. Ho ha disfressat com un últim impuls de dignitat abans de quedar engolit pel tsunami que provoca el Titanic. Des d’algun punt de vista es podria considerar d’aquesta manera. El que passa és que contrastaria fins ara amb l’absència d’aquests impulsos de dignitat en la seva gestió. Al marge de la tria de Tito, que ha sigut el seu principal actiu, Zubizarreta ha acotat el cap quan el president de torn li ha fitxat un entrenador argentí desconegut; quan ha tocat presentar Neymar sense que hagués tingut cap participació en el fitxatge més important de la seva època; quan un capità de la plantilla li ha tancat la porta del vestidor als nassos; quan l’entrenador l’ha obligat a fitxar un porter veterà perquè no confiaven en la seva aposta alemanya; quan ha comprat decisions dels seus col·laboradors directes sabent que hi havia gat amagat; quan ha acceptat acomiadar Corbella per decisió d’altres; quan desmenteix informacions certes abans de quedar desautoritzat pel president, que les confirma, quan.... No tenim prou espai per acabar la llista.

Amb tants exemples com aquests, costa convèncer-se que ha sigut l’únic digne del desastre. A més, la seva competència professional ha quedat bastant en dubte ara que ja pren decisions sense presidents ni entrenadors que l’utilitzin de coartada (Vermaelen i Douglas). Ha provocat que el faci fora el president que l’ha salvat cada vegada que ha amenaçat de plegar. El seu principal valedor quan la resta del club clamava pel seu cap.

Pot semblar dignitat sobrevinguda, però també fa una certa ferum de deslleialtat.

stats