Les necessitats el 2010 eren unes altres. Ben diferents. Sandro Rosell havia estat dissenyant l'assalt al poder des del soterrani on feia mesos que mantenia reunions. El seu principal aliat era Joan Laporta i la deriva institucional dels últims dies del seu mandat. Aquell Rosell, ben diferent del que es va projectar des del govern, tenia encara la ferida oberta de la seva dimissió forçada i la mala relació amb la junta directiva que va guanyar les eleccions del 2003. A més, l'equip estava en el millor moment de la seva història, no es preveien convulsions i el més recomanable en aquell context era garantir la continuïtat de l'entrenador i posar-li un director esportiu còmode. En aquesta situació, el candidat Rosell va confeccionar una junta directiva amb una clau ben clara: evitar dissensions, bona convivència, fidelitat al projecte i poques ambicions individuals... Això es va traduir en un consell directiu de perfils molt baixos que era perfecte per a aquell escenari. Si apareixien problemes, el president els resoldria. I si no, la seva gent de confiança a l'àrea executiva.
Ara aquest esquema ha quedat obsolet perquè el risc no és tant una escissió com els pocs efectius disponibles amb capacitat d'assumir més responsabilitats. El 2014 la situació s'ha enverinat. Ha marxat el líder del grup i Josep Maria Bartomeu s'ha trobat un estoc de perfils baixos, de manera que la redistribució de la junta és, en realitat, una acumulació del talent en les àrees de responsabilitat. Cinc vicepresidents serviran per tutelar la gestió ordinària, que fins ara estava gairebé exclusivament en mans dels executius. De moment s'ha dit una part del que es farà. Anirem sabent més coses.
La línia estratègica del nou equip de govern queda claríssima. De cop i volta Sandro Rosell sembla un president llunyà en el temps, com si els mateixos directius que segueixen governant no haguessin estat partícips de res. Tot el que és negatiu és del passat. Amb Johan Cruyff "normalitzarem la relació", l'acció de responsabilitat n'hem de parlar, perquè la gent "ens ho diu pel carrer", i les compareixences públiques no tenen límit de temps ni de preguntes, a diferència d'un president anterior que es va acomiadar.
Qualsevol observador extern conclouria que l'estratègia és posar al passiu de l'expresident tot allò que no ha funcionat, i en l'actiu de Bartomeu la solució a aquestes situacions. Sort que Bartomeu i Rosell són amics, perquè una estratègia crea tensió fins i tot en la millor de les relacions.
