La relliscada de Jordi Cardoner ho ha precipitat tot. L'home va seure cara a cara amb Pere Escobar a la calma de la mitjanit i va obrir la caixa dels trons en reconèixer que durant la precampanya electoral es van reunir amb tots els grups d'animació (inclosos els Boixos Nois), i van segellar l'embrió del projecte. Ja em perdonaran la referència a la casa en què treballo però la trobo determinant. El president, Sandro Rosell, va acusar en general de fer una barreja demagògica amb la bengala del clàssic, la Grada d'Animació encoberta, els acords preelectorals i interessos ocults. Que quedi clar: el primer que va vincular unes coses i altres va ser el vicepresident del ram. I ho va fer per iniciativa pròpia.
Dit això, la qüestió ve de lluny. Més d'un dels que ara són vicepresidents ja van posar objeccions al projecte mentre eren una candidatura. Va ser una minirevolta, una reunió dura amb el candidat, que l'èxit va diluir. Més d'un i més de dos directius importants, ja després de la victòria, han conviscut amb incomoditat mal dissimulada els moviments que s'han fet en aquesta àrea.
A dins del club creix el convenciment que comença un període de convulsions a la graderia. Una guerra oberta amb algun dels grups que van participar d'aquelles primeres reunions embrionàries, que han estat esperant uns anys que es complissin els compromisos, i que ara veuen la porta tancada. Em temo que estratègicament resulta més fàcil entrar al fang de la batalla amb el paper de víctima de la "demagògia mediàtica" de l'entorn que havent reconegut errors. És allò tan antic d'assenyalar un tercer. Repartir 110 entrades a 10 euros entre socis "sense control del club" (tornem-hi amb les paraules de Cardoner), fer-ho sense comunicació amb els Mossos, tot i ser un club privat, no ha funcionat. Fa uns 3 anys se'n va cometre un altre. I reconèixer-ho com a tal no hauria fet trontollar els fonaments del club, en el benentès que s'han fet des de la bona fe i amb objectius lloables. A més, fins i tot des del punt de vista de l'estratègia electoral, aquesta qüestió ofereix munició imprevista a Laporta per exhibir les bondats de la seva decisió més unànimement aplaudida, i intentar esborrar els pecats. Que hi eren.
Cardoner va obrir el meló i el meló seguirà a taula perquè en pessigui qui vulgui. Sense Cardoner hauria estat més fàcil parlar des de la indignació per una bengala aïllada i hauria permès destacar el suport impecable del president a Tito Vilanova i Jordi Roura. Ells sí que són uns "nanos molt macos".
