Qui protegeix el president?
Fa molt temps que repetim en aquest humil espai que el Barça des de fora genera la percepció que és Disney World, però al detall funciona com un ministeri. La dinàmica es remunta a fa molts anys i està instal·lada en l’ADN que marca les dinàmiques de treball internes i els equilibris de poder a dins de la junta directiva i del cos executiu. Els regnes de taifes estan molt ben protegits i, fent servir terminologia política, els petits barons que governen aquests regnes tenen molt sovint agenda pròpia.
Posem exemples clars i ja em permetran la llicència d’esquivar els noms concrets. El president Bartomeu va assumir sense voler, quan va marxar Rosell, el control d’una organització on hi havia pocs elements de la seva estricta confiança. En el repartiment d’homes i dones de clara militància personal per a l’estructura del club que es va fer el 2010, l’aleshores vicepresident esportiu no va posar la seva quota a primera línia. D’altres van ser més hàbils o tenien més compromisos previs. Va tardar a substituir el plenipotenciari director general, Antoni Rossich, que era un autèntic contrapoder dins del club, i ara mateix el seu substitut, el director general Nacho Mestre, és dels pocs homes que porten la marca Bartomeu als despatxos. La resta, llevat de sonades excepcions, regnes de taifes. Alguns d’hostils, d’altres a la seva.
Ens trobem, per exemple, que grans àrees estratègiques estan fora del control estricte del president. Reporten als barons. Ara encara no han sortit a la superfície, però les convulsions que es produeixen en el pinyol reduït de gent que està negociant el futur espònsor del club seran divertides d’escoltar. Hi ha altres àrees que passen desapercebudes enmig de tanta estructura i viuen amb les seves prioritats, que no sempre coincideixen amb les de presidència. Normalment aquest tipus de col·lectius no són gaire visibles. Fins que arriba el dia que cometen un error, aquest error salta a l’arena mediàtica i els mastegots van al cul del president sense que el màxim responsable de la institució hagi intervingut en res. I, esclar, per no parlar dels executius que, barallats entre ells, generen soroll amb la seva batussa.
Qui defensa el president, doncs? Ara mateix la seva última línia de defensa és el despatx del director general i un equip d’executius d’estricta lleialtat. Ah, i el primer equip de futbol, que, mentre segueixi enlluernant el món amb partits com el de diumenge, va fent menys visibles les altres coses que van passant.
