El que no passa a Madrid
Els que parlem habitualment amb directius del Barça per motius professionals hem sentit la cantarella molt sovint. Als actuals, als de l’antic règim i als d’abans. La cantarella diu allò que “a Madrid la premsa sí que ajuda el club i no fomenta la crítica fins a la sacietat”. Ho hem sentit també en contacte amb molts socis. Hem estat atents també als laments que des del poder es repeteixen insaciablement: “Aquest club és ingovernable, a cada reunió de socis t’apareix una plataforma crítica, a Madrid això no passa”.
El que no succeeix a Madrid és que fa molts anys que no viuen un procés d’elecció democràtica com el que experimentem aquests dies per aquí. El poder vertical de Florentino no deixa espai per a alternatives. D’aquí els deu venir a alguns l’aversió als referèndums. Si mirem de prop el que viu la massa social del Barça i si som capaços d’abstreure’ns de l’amateurisme amb què totes les candidatures s’acosten al fenomen electoral, no hi ha motius per a la vergonya. Al contrari. Des de la massa social blaugrana estan apareixent propostes atractives per implementar a la gestió diària del club. I les estem sentint repartides en els diversos programes electorals. Jordi Majó lidera el debat que algun dia esclatarà amb la seva proposta de vot electrònic, Jordi Farré assegura que ha tancat un acord sucós i milionari per al patrocini de la samarreta d’entrenament, Benedito apunta coses interessants en l’aposta (arriscada) per una grada d’animació d’acord amb els cossos de seguretat, Laporta s’envolta de rostres que en algun moment han de tornar al club el que el Barça els ha donat, Freixa té un tresor en el seu responsable econòmic, l’Albert Deulofeu, i avui coneixerem el programa del candidat continuista.
D’entrada, el Barça gaudeix d’una massa social activa i amb capacitat per generar iniciatives en positiu. La responsabilitat recaurà en el guanyador dels comicis. Posar noms o propostes a la llista negra pel simple fet que vénen en un programa electoral que no és el propi suposaria acostar-se al sectarisme. En canvi, aprofitar algunes d’aquestes idees que han animat els primers dies de debat enriquiria el club.
Això segur que no passa en el moment que viu el Madrid de Florentino Pérez. I tots sembla que estem d’acord que ens enorgulleix. Però segur que, guanyi qui guanyi, tornarà a pronunciar la cantarella que allà viuen molt millor en l’exercici del poder.
