La junta directiva del Barça sap que està asseguda sobre una quantitat de pólvora equiparable a la que estava previst cremar amb els focs d’artifici instal·lats a La Masia per si es guanyava la Lliga. No només això, n’hi ha que conscients com són d’estar asseguts sobre material inflamable s’entesten a encendre cigarretes de manera imprudent. Ara l’estratègia és diàfana i vella com la política. Assenyalar clarament el futur amb Luis Enrique i una agenda carregada de presentacions perquè la llaga del que s’ha fet malament no sagni ni s’escapi de la zona de control.
Mentre tots estem entretinguts amb les maniobres de distracció, de presentació en presentació, de comunicat en comunicat, el president Bartomeu debat amb el seu cercle de confiança (que no sempre són companys de junta) si aborda un canvi majúscul. Una sacsejada de dalt a baix en l’estructura executiva del club que lidera amb mà de ferro el director general, Antoni Rossich. La lògica del moviment que té al cap el president és aconseguir que el club funcioni perquè l’equip no pateixi els efectes d’un mal rendiment del que no es veu però és essencial.
Exemple 1. La sanció de la FIFA. Han caigut els caps d’Albert Puig i Guillermo Amor, assenyalats com a responsables. Però internament s’ha llegit més com una depuració que ha fet la cúpula de la direcció esportiva d’elements díscols que una sanció justa. A les oficines del club es va rebre una comunicació oficial de la FIFA -de la FIFA!!- que anunciava l’inici d’un expedient sancionador. Es va arribar a comentar al comitè de direcció, que reuneix tots els alts executius, i ningú va fer res. Ni tan sols ningú ho va elevar a la junta directiva. Fins que va esclatar.
Exemple 2. La gira asiàtica. Va ser un desastre organitzatiu que va afectar la preparació dels jugadors en pretemporada. Hores tancats en un avió indigne, hotels poc adequats i camps de futbol en condicions deplorables. Per fer-ho més greu no s’han ingressat els diners pactats pel viatge. El president Bartomeu va tornar a Barcelona disposat a tallar caps, però l’agost, la platja i la protecció de Rosell sobre alguns executius el va aturar.
Podríem seguir el repàs en àrees com operacions o seguretat, però l’espai és limitat i no cal. El cas és que internament el club no funciona amb la dinàmica moderna dels seus competidors europeus. O del Madrid. El president n’és conscient i valora el canvi. Li falta trobar substituts de confiança i que el soroll de la superfície no el distregui.
