Barcelona i el Parc de la Ciutadella: una reflexió política (i 2)

Hi ha qui pensa (som molts) que cal tirar endavant dos reformes clau per obrir la Ciutadella a la ciutat

Al títol de l’article parlo de reflexió política. Més enllà del que es va dir en relació al museu en la primera part de l’article, publicada ahir, és evident que al Parc de la Ciutadella li cal una solució política global als seus problemes. Una solució que consideri les diverses dimensions del Parc: la dimensió ciutadana, la dimensió històrica, la dimensió científica i la dimensió urbana. Que consideri la seva centralitat a l’àrea de Barcelona i el seu paper de capitalitat. Cal fer una mirada aèria sobre el parc i el seu entorn (d’aquí la fotografia de Pere Vivas escollida per il·lustrar l’article), una mirada més enllà del clos tancat. Amb la voluntat de refer el que en el seu dia era una realitat, i que ara es consideri necessari. La seva permeabilitat. La presència d’elements perduts. Cal trobar una solució per elevació, cal elevar i eixamplar la mirada, deixar de buscar solucions peça per peça. Cal tenir en compte la durada dels fluxos històrics. Una ciutat no és un trencaclosques aleatori discontinu, ni pot ser un joc de construccions capricioses. La posició i l’ús de les peces en l’espai ve condicionada per la seva pervivència en el temps. La ciutat excel·leix, i Barcelona ha excel·lit, i molt, quan la planificació té sentit.

Hi ha qui pensa (som molts) que cal tirar endavant dos reformes clau per obrir la Ciutadella a la ciutat. Itziar González Virós ho va explicar magistralment a les jornades del Born. La primera es va projectar i paralitzar en l’anterior mandat: el projecte d’un pas que comunicava, respectant el Zoo, l’interior del parc amb el carrer Wellington. Que facilitava comunicar dos barris ara quasi aïllats. Imagino una passejada des de Santa Maria del Mar, creuant el pas central del Born i del Museu Martorell, per recórrer el parc i arribar a l’Espai de Reflexió de Tàpies a la Pompeu. La segona: imagino una passejada que, del passeig de Sant Joan i el passeig Lluís Companys, creui el parc i arribi, superant les vies, al parc de la Barceloneta i al mar. No és un somni impossible, a l’arxiu fotogràfic de la ciutat en tenen moltes fotografies. A l’Exposició Universal del 1888 el Pavelló Marítim estava situat passat el pont (avui inexistent), davant del mar. Imaginin com viurien la permeabilitat del Parc la Universitat Pompeu Fabra, el Centre d’Estudis del Mar del CSIC, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, l’Hospital del Mar... Com la viuríem els veïns del voltant.

De tota manera, aquestes són les meves reflexions, producte de la meva implicació en el dia a dia dels museus de la ciutat durant molts anys, i, en l’últim tram de la meva vida laboral, com a empleat públic del Consorci del Museu de Ciències Naturals. I són producte, sobretot, d’escoltar les reflexions i opinions sobre el futur del Parc expressades en les jornades de treball de l’IEC, les expressades al Born en les jornades de treball organitzades per les entitats que el volten i les que hi viuen, i pels mateixos veïns a través de la web de l’Ajuntament.

Imagino una passejada que, del passeig de Sant Joan i el de Lluís Companys, creui el parc i arribi, superant les vies, al parc de la Barceloneta i al mar

Cal conèixer moltes més opinions, treballades, fonamentades. Penso que és el moment de decidir, no es pot esperar més. És el moment d’escoltar, pensar i decidir. Cadascú al seu lloc. L’alcaldessa Colau, el tinent d’alcalde Collboni, el president Puigdemont i el conseller Vila, al seu lloc, el que correspon a la seva responsabilitat. Si no es disposa de pressupost per culpa de l’ofec econòmic del moment, aprofitem l’avinentesa per pensar, per pensar i orientar la feina, per pensar i reservar el sòl necessari, per pensar i fer els projectes que caldrà tirar endavant quan es pugui. Cal cridar a consulta totes les persones i entitats que s’hi han ofert formalment per escoltar la seva posició. Cal conèixer les aportacions recollides en les jornades del IEC i en les del Born, dutes a terme el 2014, amb la participació del mateix Institut d’Estudis Catalans i la de les entitats que volten o són presents al parc: la Universitat Pompeu Fabra, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, la Fundació Barcelona Zoo i el Museu de Ciències Naturals. Aquesta concentració d’entitats científiques a prop del Parc és un actiu importantíssim que cal tenir ben present.

Penso sincerament que en aquest moment es donen les condicions perquè l’Ajuntament de Barcelona encapçali i lideri un procés d’institucionalització del diàleg amb aquestes entitats i altres actors. Fa dos anys, el dia 3 de juliol del 2014, en la seva intervenció de síntesi i conclusions de les jornades del Born La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona, Jaume Casals, rector de la Universitat Pompeu Fabra, va explicitar l’oferiment.

Unes institucions públiques decidides a fer créixer l’autogovern per millorar els serveis a la població han de renovar i rellançar el Parc i el Museu -Nacional- perquè estigui a l’altura del segle XXI. Els ciutadans i els polítics de l’Ajuntament, la Mancomunitat i la República, del 1888 al 1939, van fer un gran salt endavant, molt valent, avançat al seu temps, carregat de futur. Creien en la força de la política al servei de la gent i en la dimensió universal de la ciència. La seva obra ha arribat als nostres dies prou viva. Plena de vida en tot allò que depenia de la consciència ciutadana i de la feina dels treballadors públics.

Ara, el 2016, és el moment de donar-nos impuls sobre el seu llegat i fer un altre salt, si no de dimensió temporal centenària com ells van saber fer, suficient per als nostres fills.

Ara és l’hora!